“Amb Camilo José Cela em vaig cagar una mica, la veritat”
Com que conté multituds, no sap quina foto té al WhatsApp: assegura que la canvia constantment i me n'ensenya unes quantes de les últimes setmanes. Javier Gurruchaga celebra el mig segle de la seva Orquesta Mondragón –batejada així en honor a la localitat on hi havia el centre psiquiàtric més famós del País Basc– amb un concert a Razzmatazz el 23 d'octubre. Tot i l'histrionisme que acompanya la seva figura pública, en privat es reivindica menys excèntric del que la gent pensa. En tot cas, ha deixat petja en el món de l'espectacle, la música, la televisió i el cinema. Com arriba un fill de cuinera i ferroviari a director d’orquestra? Vaig haver-me de treure les castanyes del foc des de molt jove. Amb catorze anys ja feia de grum en un banc i em pagava els estudis, perquè els pares no podien. Érem molt pobres, aquesta és la veritat. I jo volia fer filosofia i lletres, estudiar música, solfeig, saxo... Vaig anar tirant així fins que als 18 anys va començar amb la Mondragón i vaig poder deixar el banc. Què recordes d’aquest moment fundacional? Doncs molta il·lusió per fer coses, per entretenir. Jo era molt pallasso. En una ràdio vam fer una jam session molt divertida en què parodiàvem el consultori d’Elena Francis. I així vam començar, fa 50 anys. Mig segle que celebrareu a Barcelona amb una actuació a Razzmatazz. Creus que la part d’humor ha anat en contra de com s’ha valorat la banda? Jo crec que va ajudar, l’humor! Pot passar que, després de molts anys fent humor, això confongui una mica. Però barrejar música, humor i improvisació va ser la clau de l’èxit des de l’inici. No sé si els crítics més puretes us miraven per sobre de l’espatlla. És cert que, més endavant, una part de la crítica es va posar una mica tonta. Però són fixacions dels crítics de segona fornada. Jo soc músic i m’agraden el rock, el blues, el pop, però també m’agraden el teatre, el cinema mut, la paròdia, i hem fet mil homenatges a tot plegat. A vegades em fa riure la falta de rigor de molts d’aquests crítics, perquè els trobo oportunistes. Què es porta ara? Què està de moda? Hi ha molts romanços. Has esmentat els grans gèneres clàssics de la música popular. Escoltes música d’ara? El més recent amb prou feines ho escolto. No m’entusiasma, la veritat. Com deies, ets polifacètic. Però diria que hi ha un eix que trena tota la teva producció: la reivindicació de la diferència. Hi estàs d’acord? Doncs no ho sé... Sempre he estat partidari del que és irreverent, diferent, iconoclasta. En aquells anys sortíem d’una dictadura, així que la gent volia això, també: estaven cansats de censures, i això ens va fer agafar una bona ona. Érem un grup que trencava motlles i anava a contrapel. El que volia demanar-te és si tu et sents diferent. No soc tan excèntric com diuen. Són petites etiquetes d’uns personatges que crees, però després un acaba tenint una vida més o menys normal. M’agraden Chaplin, Buster Keaton, Lon Chaney, Todd Browning...
