Final del malson del Tribunal de Comptes
Si hi ha una part de la repressió desfermada després de l'1-O per l'estat espanyol contra l'independentisme català que era especialment injusta i arbitrària és la que pivotava al voltant del Tribunal de Comptes. Aquest organisme, que mai havia actuat de forma decidida contra cap administració ni cap partit, va actuar imbuït d'un ànim de revenja tal que va considerar que tota la política exterior de la Generalitat des de l'any 2011, quan Artur Mas va arribar al poder, fins al 2017 era en realitat despeses impròpies i il·legals del Procés que calia rescabalar. Això va suposar, de facto, una pena econòmica a una trentena de càrrecs de la Generalitat, entre els quals el mateix Mas i l'exconseller Andreu Mas-Colell, als quals es va obligar a presentar avals sobre les quantitats que se'ls exigien a cadascú (sobre un total de 5,4 milions), i que han hagut de viure la darrera dècada amb aquesta espasa de Dàmocles al damunt. Aquest dimecres, finalment, el Tribunal de Comptes ha arxivat la causa en compliment de l'amnistia i ha posat fi a aquest malson. Com estableix la sentència, els avals seran retornats, així com els 4 milions d'euros de la caixa de solidaritat que es va recaptar i que van evitar que els encausats haguessin de posar diners de la seva butxaca. Ara bé, aquest cas quedarà a la història com un advertiment, com un avís per a navegants de com funciona l'estat espanyol quan se sent amenaçat. Perquè aquí ja no només es buscava un càstig exemplar per als principals líders del Procés, que van ingressar a la presó o marxar a l'exili, sinó que es perseguia també els càrrecs alts i mitjans que havien treballat per difondre la imatge de Catalunya al món. Persones com Albert Royo, Antoni Molons, Amadeu Altafaj i Aleix Villatoro poden respirar avui tranquil·les gràcies al fet que ERC i Junts van facilitar la investidura de Pedro Sánchez a canvi de l'amnistia. Però el fet que aquest malson s'acabi avui no ens hauria de fer oblidar res del que ha passat. El que es buscava era llançar un missatge molt clar en el sentit que amenaçar la unitat de l'Estat tindria com a conseqüència la ruïna econòmica. És igual que tot el procediment no s'aguantés per enlloc. Perquè el lector se'n faci una idea, entre les despeses que es volia obligar a tornar als encausats hi havia tots els viatges a l'exterior que es van fer durant aquell període, independentment de quina fos la seva motivació. És igual que la resta de presidents autonòmics també viatgin amb normalitat a l'exterior i fins i tot hi tinguin oficines, en el cas dels catalans eren sospitosos perquè el govern era independentista o, simplement, estava a favor de la celebració d'un referèndum. Entre les assignatures pendents per regenerar l'estat espanyol, quan la conjuntura sigui favorable, hi hauria d'haver una reforma profunda d'aquest organisme –que en el seu dia ja va ser notícia pels nombrosos casos de nepotisme que hi havia– perquè una persecució política com aquesta no es pugui tornar a repetir.
