Tribunal de Comptes: la peça més cruel de la repressió, finalment vençuda
Ahir el Tribunal de Comptes espanyol va fer allò que la llei li havia manat de fer més de dos anys enrere i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea li va recordar –amb una claredat que no deixava cap escletxa– el 16 de juliol. Ahir va amnistiar els trenta-quatre ex-dirigents, ex-alts càrrecs, funcionaris i delegats acusats de desviació comptable pel referèndum del Primer d’Octubre i per l’acció exterior de la Generalitat. Ho ha fet tard, a contracor i quan ja no tenia cap excusa. Però ho ha fet. I crec que avui convé aturar-se un moment a mirar bé la llista.
Perquè la tendència natural és a centrar-nos en els noms coneguts i prou. Els presidents Carles Puigdemont i Artur Mas; el vice-president Oriol Junqueras; els consellers Raül Romeva, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell, Jordi Turull, Toni Comín, Clara Ponsatí, Dolors Bassa i Lluís Puig; l’eurodiputat Jordi Solé. Però la llista és molt més llarga, i és en aquesta amplitud i diversitat on es veu de debò la naturalesa de la persecució.
Hi ha els secretaris generals que feien funcionar la maquinària del govern: Joaquim Nin, Jordi Vilajoana, Aleix Villatoro, Roger Albinyana, David Mascort, Lluís Bertran, Albert Carreras, Josep Ginesta; o el secretari de Difusió Antoni Molons. Hi ha Albert Royo, el secretari general del Diplocat, a qui arribaren a reclamar més de tres milions i mig d’euros. Hi ha les interventores de la Generalitat Mireia Vidal i Rosa Vidal, funcionàries que s’encarregaven precisament de vigilar que la despesa fos correcta. I hi ha els delegats del govern arreu del món: Amadeu Altafaj i Pere Puig a Brussel·les, Martí Anglada a França i Suïssa, Manuel Manonelles a Suïssa, Luca Bellizzi a Itàlia, Adam Casals a Àustria –tot i que d’aquest personatge n’hauríem de parlar algun dia…–, Ewa Cylwik a Polònia, Ramon Font a Portugal, Francesca Guardiola a Dinamarca, Erik Hauck als Balcans, Mar Ortega i Maria Kapretz a Alemanya, Josep Manuel Suárez Iborra al Regne Unit, Sergi Marcén a Irlanda, Andrew Davis als Estats Units. Gent que feia la seua faena en oficines de Viena, de Lisboa o de Washington i que un dia es va despertar amb un expedient que amenaçava la casa on vivien i els estalvis de tota una vida.
I hi havia Maryse Olivé, delegada del govern a França, que s’havia mort el 2017. El Tribunal de Comptes la va citar igualment a pagar, de manera que la factura va anar a parar a la seua filla. Si calgués una sola imatge per a explicar què ha estat aquesta persecució, seria aquesta: un organisme de l’estat espanyol perseguint els hereus d’una morta pel delicte d’haver explicat Catalunya a París.
Fixem-nos, a més, en una cosa que l’estat espanyol ha volgut amagar sempre: aquesta no és, de cap manera, la llista d’un partit. Hi ha homes i dones de l’antiga Convergència, del centre-dreta liberal que va governar el país durant dècades, i hi ha dirigents d’Esquerra Republicana.
