“Qui té ganes de fer l’amor a algú que sempre està enfadat?”

"Seguia sent una insegura acomplexada amb l'autoestima per terra. Potser no soc més que una víctima de la meva generació", pensa la Júlia, la protagonista de Punt de no retorn (L'Altra Editorial), la nova novel·la de Maria Climent (Amposta, 1985). Després del debut efervescent de Gina (2019) i de quedar finalista al premi Òmnium amb A casa teníem un himne (2023), l'escriptora ebrenca torna a les llibreries amb la història valenta, íntima i divertida d'una mare a la quarantena immersa en una crisi existencial galopant. Delmada per una maternitat esgotadora, la Júlia marxarà a Londres amb l'anhel de retrobar-se amb si mateixa i de tornar a ser feliç. El seu viatge –geogràfic, físic i sobretot interior– és una muntanya russa d'excentricitats, sexe i alts i baixos emocionals narrada amb un pols literari precís i fortament vinculat al moment actual. Per què converteixes una crisi vital en el motor literari d'aquesta història? Em va semblar un tema molt sucós que, a la vegada, dona molt de marge per a la comicitat. La novel·la és un drama que, al final i segons com te’l mires, pot semblar còmic. Tenir una dona en plena crisi vital, que comença a fer coses una mica absurdes, em donava molt de joc. A més, per a la meva generació aquesta crisi és bastant freqüent. Els 40 són una edat que es presta a fer que la gent prengui decisions una mica boges. Què passa als 40 anys? És un moment en què t’adones que has pres decisions irreversibles. Almenys això és el que li passa a la Júlia. D’altra banda, també veu que ja no és a temps de fer la majoria de coses que volia fer i no ha fet. Venies de Gina, que en certa manera era una autoficció, i d'A casa teníem un himne, que s’allunyava completament de tu. En quin lloc es troba Punt de no retorn, en termes de gènere? La premissa de Gina era veritat, partia d’una cosa que m'havia passat a mi, però vaig ficcionar la resta de la trama. La meva vida no és tan trepidant com la de la Gina, no n’hi havia prou per fer avançar la història. Algunes coses les compartim, però més de la meitat de la història és ficció. També era una primera novel·la i jo anava molt sobre segur. A casa teníem un himne és 100% ficció, i aquesta també. Que la Júlia tingui la mateixa edat que jo i una criatura de la mateixa edat que la meva és un recurs que m’ajuda a escriure. La maternitat és un dels grans temes de la novel·la. Quin enfocament li volies donar? La Júlia s’adona que el fet de convertir-se en mare l’ha fet desaparèixer a ella com a persona. S’ha abocat tant a la maternitat que s’ha convertit en una persona amb qui no es vol estar. La Mòn, la seva parella, li diu: “Qui té ganes de fer l’amor a algú que sempre està enfadat?” La Júlia vol que el que li passi, li passi a ella com a persona, no a la Júlia mare, a la Júlia parella o a la Júlia part d’una infraestructura que manté la llar. Una altra de les frases de la novel·la és: “Quan vaig parir, em vaig esborrar del mapa de la meva pròpia vida”.