‘Street Fighter’ (★★½☆☆) és un festival d'acció i fan service que deixa a mig fer

Un dels videojocs de baralles més famosos de tots els temps, Street Fighter , torna per fi als cinemes amb una nova pel·lícula live-action . El projecte havia aixecat moltíssima expectació entre els fans , com és lògic. Però també molt temor perquè, fins ara, la franquícia no havia aconseguit estrenar un sol llargmetratge en imatge real d'una qualitat acceptable. La més famosa és la cinta dels anys 90 protagonitzada per Jean-Claude Van Damme però, deixant de costat el seu gran component nostàlgic, deixa molt a desitjar.

Amb la ferma intenció de revertir això arribava la nova Street Fighter . Ambientada en 1993, la història segueix als lluitadors de carrer Ryu i Ken Masters . Distanciats entre si, es veuen arrossegats de nou al combat quan la misteriosa Chun-Li els recluta per al pròxim Torneig "World Warrior", un enfrontament brutal de punys, destinació i fúria.

Tots els grans lluitadors del planeta es reuneixen per a participar i #convertir en el nou campió. No obstant això, després d'aquesta gran batalla s'amaga una conspiració mortal que els obliga a #enfrontar tant entre ells com als dimonis del seu passat. I si no ho aconsegueixen... serà la fi de la partida!

Feta per i per a fans

Malgrat les seves legions de fans, les històries de Street Fighter mai han brillat pel seu component narratiu. Els jocs, com és normal, sempre ho han donat tot en el seu apartat d'acció, deixant les històries més de costat. I això mateix és el que succeeix en la pel·lícula de Street Fighter .

El guió és fluix, amb una història que es mou a trompades i amb un ritme bastant irregular. Els seus diàlegs són també bastant pobres i, per moments, ridículs fins a l'excés. Les trames s'obren i es tanquen sense solta ni volta, a vegades sense que hi hagi cap mena de coherència i fins i tot oblidant punts que semblaven importantíssims i no arriben a res. I encara que busca donar-li una mica de rerefons als seus protagonistes mostrant les seves inseguretats a cor obert, Street Fighter és tan profunda com un toll.

Però en realitat res d'això importa massa. O no almenys per al sector del públic al qual va dirigida la pel·lícula. Perquè Street Fighter és senzillament un exercici de nostàlgia i fan service. Una pel·lícula de sèrie B banyada en esteroides i pensada per a treure somriures i aplaudiments entre els més aficionats als jocs. Per això, ens deixa una desfilada de personatges mítics de la franquícia que, amb major o menor pes en la història, de ben segur regalen algun guantazo.

Veure als lluitadors del videojoc cobrar vida és una gaudida per a aquells que alguna vegada l'hagin provat. Tots els actors s'han lliurat en cos i ànima al material, alguna cosa molt d'agrair en un film així. El seu repartiment és, de fet, un dels elements que més brilla del projecte. I, a més, es nota molt l'afecte posat en la producció perquè hi ha mil i un detalls per als ulls (i oïdes) més atents que només els veritables fans sabran apreciar.

Acció i diversió que deixa a mig fer

Més enllà de veure a personatges de videojoc #desembolicar en carn i os amb una història bastant absurda pel mig, del que es tracta en Street Fighter és de veure una autèntica pel·lícula d'acció. I, almenys en això, el film no ho fa malament. Les baralles són abundants de principi a fi, deixant un reguitzell de trompades, cops de puny, puntades i fins i tot trets i persecucions.

És veritat que es tira bastant de menys una mica d'ambició extra, amb un estil més modern. Si haguessin adoptat la manera de rodar de films estilo John Wick , amb plans i coreografies més llargues, en lloc d'un muntatge frenètic i ple de corts tan hereu dels 90, Street Fighter s'hauria vist encara més espectacular. Però almenys compleix amb el que promet. A més, hi ha diverses seqüències en animació 2D que són una meravella, sens dubte els millors segments de la pel·lícula. Tant de bo tota la cinta hagués estat així perquè és impressionant.

També és ressenyable, i molt sorprenent, l'humor del qual fa gala Street Fighter . És veritat que no sempre està equilibrat i que una quantitat molt important d'acudits no entren del tot bé. A més, a estones es vol prendre enserio a si mateixa i això no li fa cap favor. Però quan es lliura al ridícul i la ximpleria, el film es creix. Un dels grans exemples és una divertidíssima baralla de Ryu i Ken en una habitació d'hotel.

Un dels problemes més notables de Street Fighter , i que sí que importarà i molestar fins i tot als més fans, és que el film acaba a mig fer. La cinta presenta un parell de trames principals molt interessants, però quan arriba el final només una d'elles sembla haver acabat. És un final pensat per a fer una seqüela, però és excessivament obert i abrupte. De sobte, se sent com a mitja pel·lícula en lloc d'una completa.

En definitiva, Street Fighter es converteix en una bona adaptació dels jocs que serà molt apreciada pels fans perquè és la millor pel·lícula de la saga que s'ha fet en imatge real. Això sí, a qui no estigui familiaritzat amb la franquícia li resultarà ridícula i buida. Un blockbuster d'acció amb moltes baralles i efectes especials, que destaca per un repartiment totalment lliurat però que peca d'un guió fluixíssim i d'una història que no deixa una conclusió satisfactòria.

Continuar llegint: ‘Street Fighter’ (★★½☆☆) és un festival d'acció i fan service que deixa a mig fer