Així és 'Sanguine', la flamant guanyadora de Sitges 2026 que recorda a 'La substància': crítica des del festival

Al llarg de cinc duríssims anys de sacrifici, Marion Le Corroller es va dedicar al sector financer , un àmbit no apte per a persones amb problemes cardíacs. Allí va sofrir un estrès constant que la va portar a patir la síndrome de burnout , un estat d'esgotament físic, mental i emocional provocat per l'estrès laboral crònic que no es gestiona adequadament. Va ser després de llegir el llibre Les virtuts del fracàs , de Charles Pépin, quan va decidir reconnectar amb el seu desig més profund: el cinema . Així, va deixar enrere el seu passat professional.

Ho va fer amb l'aclamat curtmetratge Dieu n’est plus médecin (2021) , el clar antecedent del que seria la seva òpera preval. Escrit al costat de Agathe Simonin, narra la història de Margaux, una jove metgessa resident que treballa en el servei d'urgències d'un hospital. Durant una guàrdia nocturna, està tan esgotada i desbordada que oblida a una pacient en una llitera, que acaba morint.

Amb aquest treball, la directora francesa va plasmar part de la seva pròpia experiència vital, una vivència que li va reportar grans satisfaccions i que va establir les bases per a escriure i dirigir Sanguine , la flamant guanyadora del Festival de Sitges 2026. La pel·lícula està protagonitzada per Mara Taquin ( Inspectora Marleau ), Kim Higelin ( The Walking Dead: Daryl Dixon ) i Sami Outalbali ( Mortal ), entre altres.

Crítica de Sanguine: després de l'ona dels 'bodi horror' francesos

Sanguine compte la història de Margot —interpretada per una excel·lent Taquin—, una estudiant de medicina brillant, però insegura, que lluita per sobreviure al ritme frenètic de les seves pràctiques en el servei d'urgències. En aquest entorn esgotador, comencen a ingressar una sèrie de pacients joves amb símptomes que desafien tota lògica . Els seus casos es tornen especialment inquietants quan la pròpia protagonista comença a experimentar aquests mateixos símptomes en les seves pròpies carns.

El bodi horror de Marion Le Corroller se suma a l'onada de pel·lícules d'aquest gènere que conquista una vegada i una altra al públic, seguint el deixant de la reeixida La substància (Coralie Fargeat, 2024), amb la qual resulta impossible no trobar paral·lelismes. També evoca pel·lícules franceses com Titane (Julia Ducournau, 2021), guanyadora de la Palma d'Or de Cannes aquest mateix any, o Else (Thibault Emin, 2024), que explora els romanços i les fusions i es va avançar a l'australiana Together (Michael Shanks, 2025).

Sanguine destaca en dos aspectes . El primer és la construcció visual dels seus plans, amb abundants enquadraments zenitals i efectes d'ull de peix, sota la responsabilitat del director de fotografia Guillaume Schiffman , conegut pel seu treball en la oscarizada The Artist . El segon és la creació dels seus efectes especials , a càrrec de Pierre-Olivier Persin . Per a això, Persin va estudiar patologies dermatològiques reals amb la finalitat de recrear les alteracions de la pell i la seva evolució física mitjançant maquetes, pròtesis i un minuciós treball sobre les venes i la vascularització.

La pel·lícula també aprofundeix en els contrastos constants, amb personatges afables que es converteixen en monstres i una música alegre que contrasta amb l'horror de les imatges. La banda sonora és a càrrec de Rob , nom artístic del compositor francès Robin Coudert, que combina música electrònica i sintetitzadors i que també va estar darrere de la banda sonora de Revenge (Coralie Fargeat, 2017).

Per tot això, la pel·lícula resulta ja de per si mateix una delícia, però funciona encara millor quan desentranyem les seves diferents capes i descobrim una segona lectura: una denúncia del capitalisme exacerbat i de com les seves conseqüències recauen sobre els servidors públics , fins i tot a costa de la seva pròpia salut. Una paradoxa especialment dolorosa quan parlem dels qui es dediquen a cuidar de la nostra salut.