Isabel Allèn: “Una vegada vaig provar la IA i va ser horrible; et surt amb unes cursiladas que no t'imagines”

En una casa amb fronteres invisibles va viure Isabel Allèn, qui va néixer a Lima en 1942, es va criar a Xile i des de fa estona viu a Califòrnia. Amb l'excusa de la presentació de la seva trilogia infantil: Perla la súper gosseta, Perla i el Pirata i Perla i la Princesa, il·lustrats per Sandy Rodríguez i publicats per PenguinKids, el Magazine de La Vanguardia ha tingut l'oportunitat de parlar, via Zoom, amb l'autora sobre la seva extensa i reeixida carrera literària i sobre la seva vida, polaritzada per l'amor i el dolor. L'autora va parlar amb aquest diari, per tant, abans de #saber que guanyava el 75è premi Planeta de novel·la. En concret, la conversa va ser el passat 10 de setembre, a les 17h a Espanya, les 8h a Califòrnia, on viu amb la seva parella i els seus gossos. “M'ha passat l'exili, l'emigració, el divorci, la mort de la meva filla... I continuo escrivint. És una espècie de mania. Una addicció”, diu aquesta dona menuda, graciosa i vanitosa de 84 anys. A l'altre costat de la pantalla es veu a una Allèn desperta, pentinada i vestida amb una elegància que no casen amb aquesta hora del matí. Està llesta per a l'entrevista o per a assistir a unes noces o a un funeral. Els llibres infantils els ha escrit pels nens o pel seu amor als gossos? Es va donar que el meu agent em va dir que tractés d'escriure alguna cosa per a nens chiquitos, que una veïna que té una niñita va començar a venir a casa dos dies a la setmana perquè li llegís contes i que tinc a la meva gossa Perla. Llavors, vaig començar a pensar en quins són aquelles coses que els nens les hi guarden i les sofreixen en silenci sobre les quals podia escriure: el bullying, el terror que tenen els nens a l'abandó i l'enamorament. De nena quina va fer per a sobreviure en una família i en un món en el qual no tenia les mateixes oportunitats que els nens? Era #sotmetre o #rebel·lar. I jo vaig veure a la meva mamà sotmesa. En l'època de la meva mamà no es parlava del moviment d'alliberament femení i a mi em van criar per a ser com ella. Jo no volia ser com ella, jo volia ser com el meu avi, que tenia les claus de la casa, el treball, l'acte, els diners i no havia de dir-li a ningú on anava. La lluita per la llibertat dels seus personatges femenins és la seva pròpia? En part sí. He estat envoltada de dones fortes que han hagut d'enfrontar a situacions molt difícils i se les van arreglar per a tirar endavant. En la Fundació Isabel Allèn treballem amb dones i nenes. Tractem casos tremends: trànsit humà, explotació, femicidio, etc. Malgrat haver passat per tots els obstacles i de viure en una societat patriarcal i masclista, i d'haver-ho perdut tot, es posen dempeus i segueixen endavant. Aquestes dones, aquestes nenes, són els models per als meus llibres. Algun dels seus personatges llegir els obre els ulls, a vostè li va passar? Em va passar a través de la lectura i a través de veure la realitat. Nosaltres vivíem en una casa gran, que era la casa del meu avi, i tenia una frontera invisible.

En la part d'endavant estava la biblioteca, el saló, que és on vivia el meu avi. Després hi havia una part intermèdia de la família i després venia la part de les empleades domèstiques que treballaven a la casa. Dormien en una cel·la sense ventilació, sense finestra, amb un camastro, i treballaven de sol a sol. Des de llavors m'he hagut d'enfrontar a això que em va xocar sent una nena: les injustícies, l'autoritat masculina, contra la qual em rebel·lava. Què li va suposar conèixer a Carmen Balcells? La casa dels esperits la vaig escriure vivint en l'exili a Veneçuela. La meva mamà em va proposar manar el manuscrit a diversos editors que ella coneixia, però no va funcionar. Em van parlar de Carmen Balcells i li ho vaig enviar. Al mes em va cridar i em va dir que li ho havia llegit i que li semblava un bon llibre, però que això no em feia escriptora perquè qualsevol pot escriure una bona primera novel·la, perquè conté tot el que un és, la qual cosa un sap i el que ha viscut. A més de publicar-ho, Carmen Balcells ho va portar a la Fira de Frankfurt i li ho va vendre a tots els països europeus en diferents idiomes. A l'any van començar a arribar els xecs, però em va dir que no deixés el meu treball de dia i que a mi m'anava a costar el doble d'esforç que qualsevol home obtenir la meitat de respecte i reconeixement. I així ha estat. Per què comença a escriure els seus llibres el 8 de gener? Si he acabat un llibre l'any anterior, espero fins al 8 de gener per a començar un altre. Aquest dia vaig començar La casa dels esperits. Aquest dia, vivint a Veneçuela, rebem una trucada en la qual ens van dir que el meu avi s'estava morint a Xile. Vaig començar a escriure-li una carta. Sabia que no l'anava a llegir perquè no l'anava a rebre a temps. Però, ja en el segon o tercer paràgraf, em vaig adonar que aquesta era una carta diferent. Es va morir el meu avi, vaig continuar escrivint i va sortir La casa dels esperits. Quan em va tocar escriure el segon llibre vaig començar el 8 de gener, en part per càbala, perquè era una data màgica, però també perquè jo treballava 12 hores diàries administrant un col·legi i era quan tenia temps per a escriure. Què és més difícil, començar una novel·la o acabar-la? Començar-la. Mai sé com acabarà. Quines són les seves armes per a caçar històries? Sóc molt observadora. Paro esment a les coses. Escolto. En part perquè he estat una persona desplaçada tota la meva vida. Vaig néixer al Perú, vaig viure a Xile, després la meva mamà es va casar amb un diplomàtic, ens va tocar viatjar per diferents països, després va venir l'exili, la immigració, etcètera. I també a través de la fundació. Què el molesta més que li diguin, mentidera o cursi? Cursi. Les escriptores vivim de les mentides. El truc és dir-li al lector: 'Miri, això és mentida, però farem compte que és veritat'. Mentir serveix perquè un matrimoni funcioni? Més que mentir, ometre. Per a què diràs aquella veritat que pot destruir, molestar, ofendre, a un altre? Per a què li diré al meu marit que es veu pèssim amb shorts?

Com s'emporten la vellesa i el desig? Tinc 84 anys i, tret que estigui en una situació romàntica, en la qual hi hagi una preparació per a la sexualitat, ni penso en això. Tant que fins em costa escriure una escena eròtica. Se m'ha oblidat una mica com era allò. Li pregunta a la IA? Ho vaig fer una vegada per a provar i gairebé em moro de l'horror. Et surt amb unes cursiladas que no et pots imaginar. Quina és la diferència a l'hora de flirtejar, seduir, amb 40, 70 i 80 anys? Quan vaig conèixer al meu actual parella, Roger, jo tenia 74 anys i no hi havia cap diferència en la forma en què vaig enfrontar la relació respecte a quan tenia 45 i vaig conèixer a Willie (el seu anterior marit): #enamorar, prendre la iniciativa, empènyer les coses perquè succeeixin, perquè jo no tinc temps per a perdre. Ara m'interessa la companyonia, l'afecte, la simpatia, els bons modals, la cortesia, que la convivència sigui molt agradable, que li agradin els gossos i, si us plau, no vagi a votar conservador. Vostè ha fet més bogeries per amor o per por? Les bogeries les he fet per amor. Em vaig enamorar d'un argentí quan estava vivint a Veneçuela, casada amb el meu marit i amb fills. Vaig deixar tot tirat i em vaig anar darrere de l'argentí per a Espanya. A les tres setmanes em vaig adonar de l'error que havia comès i vaig tornar a casa. Em va costar anys recuperar la confiança de la meva família. Per por he fet coses que m'han salvat la vida, com escapar de Xile. La seva biografia és una línia de vida marcada per la violència i l'amor. Més que per la violència, pel dolor. Quan penso en la meva vida veig una muntanya russa: un èxit tremend i inesperat i, quan estàs a dalt, caus al fons perquè passa alguna tragèdia, alguna cosa que et tira per a baix i et recorda, t'humilia, en el sentit que et fa saber el vulnerable i fràgil que ets. La bogeria és l'únic estat mental amb el qual un és capaç de suportar un trauma? Des de fa 45 anys el que m'ajuda i em salva és l'escriptura. Quan va morir la meva filla Paula (el 6 de desembre de 1992) estava destrossada. No obstant això, em vaig asseure a escriure. La meva mamà em va retornar 160 cartes que jo li havia escrit aquest any i em va dir que les llegís. Estaven en ordre cronològic i en elles es veia que l'única sortida que li esperava a la meva filla era la seva defunció, al cap d'un any en coma. Vaig plorar i vaig escriure. Vaig bolcar tot el que m'hi havia i estava passant i això em va salvar. Què es considera més: elegant, seductora o vanitosa? Vanitosa. Anciana o vella? Vella. Li fa por la dependència? Molt. Per vanitat també. Però m'adono, i haig d'admetre-ho, que sóc completament dependent del meu fill i de la meva nora perquè ells manegen tot el que jo no vull fer o el que no sé fer. A certa edat, quina costa més: caminar o imaginar? Caminar. Amb la vellesa fallen els peus i per aquí comença un a #posar decrèpit. Imaginar no em costa res.