L’espectacle fílmic més brillant i desconcertant de l’any

Abans que el cinematògraf dels Lumière filmés els treballadors de la seva fàbrica sortint al carrer després d’una jornada de treball, hi havia el cavall que Eadweard Muybridge va immortalitzar en una sèrie de fotografies animades pel gir del zoopraxiscopi. Per a alguns, aquesta és la veritable primera pel·lícula de la història, reivindicada per algunes de les obres més interessants del cinema contemporani: de Holy motors de Leos Carax a ¡Nop! de Jordan Peele. L’últim a fer una picada d’ullet a aquestes imatges seminals és el coreà Na Hong-jin, que es delecta en el galop de l’animal essent perseguit per una criatura extraterrestre durant una de les explosives seqüències d’acció que ocupen el gruix del metratge de Hope. De la mateixa manera que el primitiu artefacte de Muybridge no podia captar totalment el moviment eqüestre, Na mostra la cursa de la criatura alienígena com un vertigen impossible d’aprehendre amb els ulls (ni amb càmeres), i sintetitza d’una plomada una cronologia de la tracció dels cossos (animals, humans i digitals) que conté en si mateixa la història del cinema. Però Hope no és un tractat de teoria figurativa, sinó un film preocupat fonamentalment pel gest pur, que desplega la confrontació entre els aguerrits (i maldestres) habitants d’un poblet i uns invasors (?) galàctics amb una noció de present precipitat que no té temps de formar un relat coherent, de la mateixa manera que els protagonistes no troben el moment d’aturar-se a pensar per què disparen a aquests éssers, o quin és el motiu pel qual tenen els ulls amarats de llàgrimes. En certa manera, aquest crític gairebé desitja que Na no aconsegueixi donar continuïtat a l’univers d’aquesta pel·lícula, ja que la seva forma actual –anticlimàtica, absurda i inconclusa– irradia un posicionament polític profundament àcid que qualsevol intent d’explicació no faria sinó debilitar.