El porter de la Verneda que xutava faltes i penals

Hi ha oportunitats que es fan esperar tota una vida. Ho sap prou bé Àngel Fortuño (Barcelona, 2001), que fa disset anys que defensa la porteria de l’Espanyol. De petit feia d'aplegapilotes a Cornellà-El Prat, des d'on veia de ben a prop els futbolistes que algun dia aspirava emular. Divendres passat, al camp del Màlaga, la lesió de Marko Dmitrovic li va obrir les portes d’una titularitat que feia mesos que perseguia. I no va desaprofitar l’ocasió. “El partit de l'Àngel ha estat perfecte”, va dir Manolo González, a qui no va sorprendre el nivell del porter, habitualment suplent. Ni a ell ni a ningú de la ciutat esportiva de Sant Adrià, que ha estat casa seva des que tenia 7 anys. “El conec des de fa molt i sé que és un porteràs. Tenia ganes que ho pogués demostrar”, va afegir Pol Lozano, un dels capitans del primer equip. Un porter de barri La història d’amor entre l’Espanyol i Fortuño va començar amb unes carabasses, les que el porter va donar al club blanc-i-blau quan aquest es va interessar per primer cop en ell. Llavors jugava al CE Júpiter, l’equip del seu barri, i no volia separar-se dels seus amics. “De fet, molts d’aquells companys encara són íntims de l’Àngel”, diu Fèlix Mayor, directiu, delegat i segon entrenador del prebenjamí grisgrana quan hi jugava Fortuño. El seu fill, David, compartia vestidor amb l’actual porter de l’Espanyol, que es va criar a Sant Martí, a cavall entre la Gran Via i el carrer Agricultura, on s’ubica el camp del Jupi. Anys abans, en aquell mateix terreny de joc, quan era de sorra, Alan Pace jugava a futbol americà amb els Búfals del Poblenou. “Ell és molt del barri, molt de la Verneda. El seu pare va ser porter del primer equip del Júpiter”, revela Fèlix Mayor, que ja li veia qualitats especials quan l'entrenava: “Des de ben petit que ja es va posar sota pals i era igual que ara, era un mini-Àngel. Personalment ja era un bon noi, molt responsable. I tècnicament ja es posava com Iribar, amb els braços en gerra. Era molt bo en l’un contra un, ràpid de reflexos, i tenia un gran colpejament de pilota. Imagina si tenia bon peu que xutava les faltes i els penals. Entre ell i Marc Carbonell, que ara està al Santfeliuenc, s’ho repartien”. Finalment, l’estiu del 2009, després de guanyar un torneig a Santa Susanna, Fortuño va fitxar pel benjamí B de l’Espanyol. Com que manté moltes amistats al club encara avui, és habitual veure’l al camp del Júpiter. El dia de l’ascens contra la Pirinaica, ja establert al primer equip blanc-i-blau, es va fer un fart de fer-se fotos amb aficionats que l'hi demanaven. Una qüestió de centímetres Fortuño ni tan sols va haver de canviar d'escola quan va fitxar per l'Espanyol. Casa dels seus pares és a només vint minuts a peu de la ciutat esportiva de Sant Adrià, on fa gairebé dues dècades que va pràcticament cada dia. Des del benjamí fins al primer equip, ha passat per totes les categories del planter blanc-i-blau, tot i que el camí fins a l'elit no ha estat precisament una línia recta.