És obligatori tenir dotze fills

Gràcies a Déu, tinc molts amics. En alguns casos, són simplement coneguts. Però quan t'ocupes una mica d'ells, passen a la categoria de coneguts gairebé amics. I si aquest #ocupar comporta felicitar-los els sants, els aniversaris, les noces, etcètera, et sorprens quan, al cap d'uns anys els felicites en un aniversari i et diuen: “T'estava esperant”. O, potser millor, si ho fas amb retard, es queixen: “L'altre dia et vas oblidar”. Com em moc bastant i parlo bastant -potser algú dirà que molt-, molta gent sap que tinc molts fills, i com a conseqüència, molts néts i que ja comencen a aparèixer besnéts. A vegades, remato i dic que som 99 de família directa i que si ens volen convidar a un sopar íntim, només per a la família, allà anirem els 99. I que s'afanyin, perquè dins de dos mesos ve la que fa el número 100. Com és natural, ningú ha acceptat el meu suggeriment, per raons de preu i de logística. Això de preu s'entén fàcilment i això de la logística, també, perquè hi ha bastants restaurants amb un aforament menor. Parlant de logística. Com és natural, tinc amics creients i no creients. Perquè curiosament, tots, tots fan la mateixa pregunta: “I com ho feu per Nadal?”. Em molesta molt una altra pregunta: “És que no teníeu televisió?”. Doncs sí, teníem televisió, en blanc i negre i un sol canal, però teníem televisió. I una altra cosa: “Abans es podien tenir fills. Ara, tal com estan les coses, ja no es pot”. Quan sento això, penso que d'on pensaran que han sortit els néts i els besnéts… Segueixo amb el preàmbul, però ja mancada menys per a arribar a això dels dotze fills que he posat en el títol. La meva dona i jo ens vam conèixer quan ella, amb 23 anys, cinquena germana de deu, estudiava quart de Medicina. Jo, amb 24, fill únic, acabada la carrera d'enginyer tèxtil, treballava a la botiga de la meva família. Vam ser nuvis durant any i mig i en aquests 18 mesos mai parlem del nombre de fills que ens agradaria tenir, a partir del 25 d'octubre de 1958, data en què ens casem. Els nens van anar venint. I els vam anar rebent amb xerinola. Fa pocs anys, la meva dona em va recordar que no havíem parlat encara del tema. Li vaig preguntar si volia parlar ara i em va dir: “Per a què?” Tenia raó, perquè si ara decidim que volem tres, què fem amb els altres nou, que, a més, estan casats, tenen fills i, en algun cas, néts? Li ho vaig explicar a Buenafuente en un dels programes en els quals vaig intervenir i a la pregunta “què fem?”, va contestar: “Privatitzar-los!” No es poden tenir fills. Però ni un. Perquè un fill no és una inversió. És una despesa, que no s'amortitza mai. PS Un altre dia parlarem de l'amortització. Tenia preparat un article sobre l'odi en l'actual situació polític-social, però he preferit parlar de coses amables.