L'alta velocitat tampoc
El caos de Rodalies és un daltabaix enquistat. Les promeses de millora s'eternitzen. La realitat dels retards, accidents i avaries persisteix. Les incidències són diàries, un infern per als usuaris. Els darrers episodis de pluja han tornat a evidenciar, un cop més, la precarietat d'un servei que té la credibilitat per terra. I la vaga encoberta dels maquinistes no ha fet sinó agreujar encara més la situació. Milers de ciutadans viuen des de fa temps, molt de temps, un desastre quotidià. Són molts anys de retards i ineficàcia. D'abandonament. De fet, una de les espurnes que van encendre el Procés va ser precisament el desastre dels trens de proximitat: aquella indignació que la gent va anar covant a principis del segle XXI va acabar agafant forma política. Dues dècades després, amb un país que ha crescut molt en població i que ha continuat mancat d'inversions i de manteniment, les infraestructures ferroviàries de Rodalies tot just ara comencen a ser objecte de pressupostos i d'inici d'algunes obres. Però la millora trigarà anys i la gestió del servei, amb Renfe i Adif culpant-se sempre l'una a l'altra, no mostra senyals d'un canvi real. De moment el Govern ha assumit unes competències més nominals que reals. Tot això amb Rodalies. Però és que l'alta velocitat, que suposadament havia de mostrar una Espanya moderna, i per descomptat radial, també ha resultat un fiasco pel que fa al manteniment, així com pel que fa al volum d'usuaris i rendibilitat. El gravíssim accident d'Adamuz de principis d'aquest any, a la línia Madrid-Sevilla, amb més de 50 morts, va destapar el forat negre del mal manteniment. Aquest cap de setmana hem vist un comboi incendiat a l'Aragó, a la línia Madrid-Barcelona, afortunadament sense víctimes. Costa de pair veure un tren en flames: inspira molt poca confiança i per descomptat genera molta inseguretat. De fet, no s'han indicat les causes de l'incendi, com tampoc s'han acabat d'aclarir del tot les del drama d'Adamuz. Rodalies com a mitjà prioritari de transport en l'àmbit local i regional, i l'alta velocitat com a alternativa a l'avió, hauria de ser una realitat consolidada, ràpida i segura. Eficaç i fiable. Estem molt lluny d'aquest ideal de transport col·lectiu sobre raïls, que propicia l'estalvi energètic i que és respectuós amb el medi ambient. També estem molt lluny dels nivells europeus de transport de mercaderies per tren. Per descomptat, el corredor mediterrani, des de la frontera amb França fins a Múrcia, continua sent l'eterna assignatura pendent. Com pot ser que després de tants anys encara estiguem així? Ni Rodalies ni alta velocitat ni mercaderies. Res no funciona bé. És desesperant. La desafecció ciutadana amb els poders públics té molt a veure amb mancances tan evidents i habituals com la del transport ferroviari. Amb tota la raó, als ciutadans els costa d'entendre una ineficàcia tan provada, tan durament viscuda i tan persistent.
