Quan Franco li va buscar una casa a Fernando Fernán Gómez: el final censurat d'aquest clàssic sobre l'habitatge
Si hi ha un problema social netament espanyol, és el de l'habitatge. El cinema és bon testimoni del que avui torna a ser un dilema per a milions de persones al nostre país: des de la recent Nua propietat , estrenada quan Espanya sortia en massa al carrer per a protestar davant el desnonament de Maricarmen , poden #recórrer dècades de vicissituds immobiliàries .
Fins i tot durant el boom de principis dels 2000, la pantalla petita, per mitjà del Comissari , ja advertia que a Espanya les vaques de la hipoteca mai eren grosses: en aquesta longeva sèrie, es recollien desnonaments d'ancians i fins i tot els seus policies es veien obligats a conviure com a estudiants perquè no podien #permetre un lloguer. No obstant això, de totes les obres del nostre cinema, hi ha dos a les quals convé assignar-li la categoria de magistral: El pisito i L'inquilí .
Avui, ens centrem en aquesta última, i no perquè cal reivindicar-la (es reivindica sola) ni recomanar el seu visionat (per a perplexitat de qualsevol, no està disponible en el streaming). E l inquilí , protagonitzada per Fernando Fernán Gómez , va ser objecte de la censura i el seu veritable final no va poder #donar a conèixer fins a 1993. El motiu: a Franco no li agradava que subratllessin que si, durant la dictadura, Espanya estava lliure d'alguna cosa, era d'habitatge digne.
La censura de 'L'inquilí'
L'inquilí recull el desgraciat pelegrinatge d'una parella a la recerca de pis. L'oferta és minsa i, a vegades (com la casa que presenta un formidable López-Vázquez), insultant. Gens massa aliè per al lector contemporani: preus desorbitats, cases ratoneres i una demanda que, així i tot, està encantada de pagar l'impagable per comprar el incomprable perquè l'alternativa és #quedar al carrer.
Aquest és justament la destinació de la parella: el d'acabar desemparats en una cantonada . La pel·lícula acabava (i acaba, després de la restauració) així. No obstant això, quan es va projectar, L'inquilí va ser segrestada per la censura (el ministre de l'Habitatge va assistir a una de les sessions i va sortir indignat), i no la hi va alliberar fins que van passar dos anys, ja amb un altre desenllaç: l'estat franquista intervenia per a atorgar-li un pis a Fernando Fernán Gómez i la seva dona , precisament en un lloc anomenat “el barri de l'Esperança”.
Aquest final demostrava que el temps entre aquesta escena i les anteriors havia passat (el pèl de Fernán Gómez havia canviat) i també, la fe dels actors: de nou, fins i tot en Fernán Gómez (més apagat en la seva interpretació) podia #registrar que aquella vergonyosa feina d'amaniment desagradava a tot l'equip . Afortunadament, amb els anys va poder #recuperar el metratge original, en el qual fins i tot s'inclouen escenes en les quals el protagonista fantasia amb ocupar un habitatge.
