L'actualitat del món, en català

Tecnologia

Els microplèdics a l'aigua no són pas uns productes químics perjudicials pel seu compte.

Els microplèdics a l'aigua no són pas uns productes químics perjudicials pel seu compte.

Una raó per la qual els plàstics s'utilitzen tan sovint és que ells són químicament inert, les bosses de significat, els recipients de menjar i els tasses no reaccionen amb el que els posem. No obstant això, encara poden caure en microplèpsies, que es converteixen en aigua potable, sang humana, artèries i cervells. Les conseqüències d'això no són incertes.

Si els microplúrtics poden causar directament una malaltia humana està sent investigada, Mrzán Min, un químic de la Universitat de Columbia. En un nou estudi de la natura, el col·lectiu Minòcrates va donar un pas a respondre aquesta pregunta demostrant que els microplèpsics no són tan químicament inert com es podria esperar.

El laboratori MinCEons ha passat anys treballant en química microdroplet estudiant com l'aigua es trenca en petites cadenes es comporta en el seu límit amb aire. Aquestes cadenes s'han informat de generar espècies d'oxigen reactivables, o ROS, una família de nocioses i d'oxigen-contenint molècules. L'ADN i la causa dels danys, la Minsonica m'ha dit. Tu podries trencar una cadena d'ADN als segments. Podies mundar l'ADN; es podien fer malbé les proteïnes.

Molts estudis animals han lligat la sol·licitat microplèdica a l'estrès bullitiu, que provoca ROS. Així que l'equip es preguntava si el límit entre l'aigua i el plàstic podrien fer alguna cosa semblant. L'Irknenko ens va inspirar aquest camp, el Min menum va dir.

En la primera prova, l'equip va agitar políton a l'aigua que conté taronja metatíl, un color groc que trenca ROS. Durant 10 dies, la solució es va esvair gairebé a color sense color, perdent gairebé un 90 per cent del tint. A l'etanol o d'altres dissolvents, el tenyat es queda intacte. Min i els seus col·legues van concloure que tot el que els polítics de química era sotacesseig necessari per a que passés aigua. Així que van fer més proves.

En primer lloc, la ressonància dels electrons girava, una tècnica que detecta directament la radicaleutes o molècules amb un electró sense fils que els fa particularment reactiu. La pols i la barreja d'aigua conté radicals hidroxyl, un sostre molt reactiu.

L'equip següent va utilitzar un sensor fluorescent que s'il·lumina només quan reacciona amb radicals hidroxyl. Noruega Tu no ho veus, però un cop reacciona amb els ROS locals, es converteix en un color brillant, FRAME va dir. Sota un microscopi, la resplendor es concentra en les superfícies de les partícules de plàstic i es manté construint al llarg del temps.

L'efecte tampoc era únic per la politeryrene. Els científics van posar a prova sis plàstics comuns plasticpolytelene, Polípropyène, PVC, PET, I acrílic (#C) i tots ells van generar radicals. Els plàstics més provocats d'aigua, polírie i polipropèlica, van ser els més actius, mentre PET i l'acrílic, que contenen grups químics que atrauven l'aigua, van ser els menors.

La resposta més simple és la que més l'aigua canvien l'estructura de l'aigua de la majoria, mohulis m'ha dit. A l'aigua normal, o a l'engròs, cada molècula es celebra en una xarxa de vincles d'hidrogen amb els veïns. Però unes quantes capes d'aigua es van estrènyer contra una superfície amb l'aigua que perdien alguns d'aquests socis. L'estructura de l'Horser ja no és l'estructura d'aigua normal. Són perturbades, i la seva energia també s'ha incrementat significativament, la Min m'ha dit.

L'aigua sempre conté un petit nombre d'hidroxide ions, i convertir-ne un en un radical hidroxyl requereix desfer-se d'un electró. A l'aigua gran, això costa molta energia. Però les simulacions passen pel grup van mostrar que, a una superfície de politeria, hidroxide ions curts en enllaços hidrogens necessitaven molt menys energia per formar radicals. Sobre això, les superfícies de plàstic formen una càrrega negativa a l'aigua, que va reduir el cost d'energia.

Però l'equip Mintsts encara té dubtes d'adreçar-se abans de fer cap declaració concloent.

La major part de les empreses treballen abans en química micropolític ha dibuixat moltes crítiques, amb alguns investigadors que argumenten que els productes químics reactivats provenen de la contaminació o dels artefactes de mesura.

Per evitar les objeccions similars, Mín i els seus col·legues van utilitzar diversos mètodes de detecció independents. També van afegir una mena de destergent com surfant que porta el plàstic i trenca la capa d'aigua a la superfície. Van descobrir que el més surfànt que van afegir, més feble la càrrega elèctrica plàstics es va convertir en i els menys radicals que va produir. 2001- 2009 només canviarem un paràmetre mentre mantinguéssim tota la resta [el mateix],importador m'ha dit. Arthur Weinzitzem exactament els mateixos plàstics, la mateixa aigua, tot el mateix.

Les curiositats, Mín explicades, normalment són molècules estables sense cap raó per generar radicals espontàniament. No obstant això, té compte de no superar-ho. Irlanda per ser absolutament clar, no podem al 100% descartar la implicació de les impucions,ities va dir. OCT Però els nostres controls i els nostres estudis de computació teòrics altament suggereixen que això és intrínsec a la interfície microplast-aigua micropèdica. freenode.

Finalment, l'equip va provar si aquesta interfície importa la química per molècules biològiques. I segurament ho fa.

Els prolinins i l'ADN poden reunir-se en superfícies plàstics, i l'lysozme, una proteïna habitual de proves, també va començar a agrupar-se en agregacions. Afegint-hi cafeïna, que es desmunta radicals, en gran part va aturar l'equip, assenyalant als radicals com a causa.

Les cèl·lules vermelles del ratolí que van tocar polícranes es van trencar en fragments, i el dany de cada tipus de plàstic a la recerca de quants radicals va produir. L'efecte també va insistir en el sèrum de sang.

Però m'agradaria destacar que això indica que els microplèpsics fan que la gent estigui malalta generant ROS. Mentre que els estudis animals sovint apunten a ROS com possibles arrels de l'estrès bulliciosa i la inlamació crònica, es poden produir ROS de moltes maneres, incloent-hi les activitats metabòbriques bàsiques.

Mín admetre comparar la magnitud d'aquest efecte fins a l'impacte de les nostres pròpies cèl·lules són bastant complicades.

Si realment ets a la interfície, pots ser molt afectat per aquest efecte, mentre que si només ets una mica de micronús, no ho sents mai més, Churchill Mín va dir. L' exposició és un altre desconegut aquí. Mín també emfatitza que ningú encara pot dir quantes microplúpsiques una persona mitjana porta cada any de menjar, aigua i aire.

Els plàstics de l'estudi eren majoritàriament ràpids, pols de laboratori, a diferència de partícules meteorològiques que trobem al medi ambient. A l'equip d'anàlisis tests, partícules antigues amb superfícies més absurditzats van produir senyals més febles. El procés d'envelliment és molt heterogènia, m m'ha dit. Es van fer algunes partícules microplèrpliques fa 50 anys, alguns van ser fetes fa cinc dies.

Els microplèpsics normalment estan definits com a partícules menors de cinc mil· límetres, mentre que el límit mínim varia entre 100 i 1.000 nanòmetres. L'equip m Mingrams no va provar com la variació en la mida de la partícula microplosa afecta la química a l'aigua, però els investigadors sospiten que podria jugar a un paper. La mateixa massa de plàstic trencat en nanopartòcules té molt més espai en superfície, que podria fer l'efecte més gran. Això pot ser una altra raó per als nanoplasticis ser més perillós, mandron Min m'ha dit.

Els investigadors argumenten que si les superfícies de l'aigua condueixen la química de la interfície d'aigua, els plàstics es podrien dissenyar per ser menys aigua-repetents, o bé canviant la seva estructura molecular o incloent els additius. En primer lloc, l'equip vol concentrar-se en la pregunta que el seu estudi ha deixat obert. Aerograd Nosaltres definitivament volem veure com aquest efecte contribueix directament a les malalties o problemes biològics d'animals i humans, michin Min.

La natura, 2026. DOI: 10.1038/s41586- 02- 11141-y

Text traduït automàticament al català (original en anglès).

Més tecnologia