Jacobo Bergareche publica 'Oncle gran', un viatge literari sobre l'Àfrica i la desigualtat

Darrere del viatger que deixa els seus nàutics de fatxenda al costat de les babutxes en una mesquita de Malaui està Jacobo Bergareche (Londres, 1976), escriptor, exguionista, exempresario, aventurer, viatger i pensador irreductible. Bergareche acaba de publicar Oncle gran (Llibres de l'Asteroide), un viatge a l'Àfrica pobre i oblidat amb un company que torna a la seva casa anys després de sortir sense #acomiadar: Amadou. Aquest nou títol no és cap epifania sobre Àfrica, ni un propòsit alliçonador, ni un arranjament casual per a l'estomacat tema de la immigració. És una apassionada història d'esperança, dignitat i resistència. Bergareche, nét del llegendari jugador de futbol que va marcar el primer gol de l'Athletic i del president el Reial Madrid, Ramón Mendoza, celebra una partida de mus cada any per a recordar al seu germà petit, Roque, mort a Angola en un assalt en 2012. En l'últim lloc on se celebra aquest homenatge a Roque, Jacobo coneix a Amadou, el vigilant. Allí comença la narració de dues tragèdies, la del germà orfe i la de l'immigrant acostumat a la desigualtat. I una amistat que els porta a emprendre un retorn al país de Amadou, Guinea-Conakri. Qui és considerat un dels autors més eficaços en la narrativa hispana, va travessar el seu propi desert en 2010: va pensar que no tenia res a comptar ni sentit escriure. Però també va donar amb el botó vermell de la resurrecció: "Per a trobar-te, primer cal perdre't". Vaig llegir que la seva mare li va demanar que deixés d'escriure de sexe i drogues. Aquest llibre, en el qual parla d'igualtat social, li ha agradat més que uns altres? (Riures) En aquest surten drogues, però són toves. A la meva mare li remou molt, perquè la pèrdua d'un fill és un trauma en cas dels pares per a tota la vida, molt més que un duel. Reobre les ferides i és una coincidència desafortunada que estiguem aquí parlant d'aquest llibre just quan es compleix l'aniversari de la mort del meu germà Roque. A la meva mare li acabarà agradant perquè també és un bon record d'ell. "Em vaig convertir en escriptor perquè va morir el meu germà". Què li hauria semblat aquesta novel·la a Roque Bergareche, en la memòria de la qual està basada? A Roque li hauria encantat, tenia un amor genuí cap a Àfrica, que era de curiositat absoluta, no era un amor condescendent ni filantròpic. Àfrica era un lloc que li feia vibrar i al qual es va anar a viure. El meu germà esperava que jo fos escriptor en algun moment i això no ho va veure. Crec que s'hagués sentit orgullós de mi. Compte en aquest llibre com va morir el seu germà i per què. Ha estat un bàlsam posar-lo entre cobertes? Ja no record amb dolor pel meu germà, el dolor el tindré sempre, però no m'incomoda recordar-li. El duel és una labor que ja tinc feta. En la meva primera novel·la, Estacions de retorn (2019), aquí sí que em va costar: tres anys. Cada vegada que ho obria ho passava molt malament, ho vaig haver d'acabar acceleradament. Però ja s'ha passat.

Ara tracto el tema del meu germà perquè és el que em dóna legitimitat per a parlar amb Amadou. Jo tinc un vincle tràgic amb Àfrica que no s'anirà mai, perquè el meu germà va morir allí. És alguna cosa que jo porto a la taula perquè un blanc no pot contar la història d'un negre si no li va alguna cosa en això. I jo poso dues històries contraposades, que són la meva i la del meu germà i la història de Amadou i la meva: és el nostre llibre. Per això parlo del meu germà, però no ha estat una cosa catàrtica, sinó que ho parlo amb assossec i després d'haver-ho treballat molt. Aquest vincle amb Àfrica del qual parla, canviarà alguna cosa després d'aquest viatge? El meu vincle fonamental és amb el Marroc, país que conec molt bé, al qual he viatjat moltíssim. De fet, em vaig apuntar a Filologia Àrab per a poder aprendre dialecte marroquí, que no és igual que l'àrab clàssic. Vaig estudiar tres anys de Belles arts i després vaig estudiar Literatura comparada als EUA. El meu següent llibre passarà amb el Marroc, és un viatge familiar per allí, però és ficció. Tinc una fascinació per la música, per l'art d'aquests llocs... Jo vaig ser jove en els 90, quan buscàvem nova música i aquí, de sobte Ketama va sortir amb Shongai I i II, que ens va volar el cap. Va aparèixer molta gent com El Lebrijano, un flamenc que va gravar amb l'orquestra de Tànger. Se'ns va obrir un món musical en un moment és que estàvem esgotats del rock and roll. Trobem un filó i tirant d'aquest fil ens vam anar enamorant de tots aquests llocs. Compara al seu protagonista Amadou, amb Odiseu, un home que entra i surt de la seva pròpia terra sense avisar. El llibre m'ha explotat en la cara, perquè parlo també de l'Iran, dels centres de menors, de L'Odissea... Portava dos anys amb el llibre i quan el vaig començar, aquests no eren temes de moda, i ara ho són. Jo tinc un amic Ivan Sršen, un escriptor croat que es va casar amb una emigrant nigeriana sense papers i que de sobte es va implicar en la vida de la família d'ella, ho va viure de prop i em va dir: "Sent Jacobo, als blancs no ens ocorre res, les grans històries, les de debò, són d'ells". Els que vam llegir La Eneida, Els argonautes, La némesis i L'Odissea, sabem que això és el que els continua ocorrent a ells. Nosaltres fem novel·la burgesa, la Magdalena de Proust, si el meu nuvi és narcisista o no, si el poble de la meva àvia cau a trossos i si torno allí o no... Són històries petitones, molt psicològiques, però no es moren tots els teus amics, ni estàs set anys per a travessar un desert, ni vius entre pobles hostils... Ells estan en les històries primigènies de la humanitat. En l'èpica, en la lluita per la vida i a parlar amb Déu. Perquè no hi ha qui faci aquest camí si no parla amb Déu, és impossible. Amadou ho creu així perquè és l'única persona que té al seu costat, Déu. És el que li passa a Odiseu, que ha de parlar amb els déus, va amb els seus companys, els va perdent i arriba per sorpresa, per a veure què s'està trobant a la seva casa. El mateix que fa Amadou.

Jo he presenciat en el meu llibre L'Odissea. Ara que estem en el debat de l'emigració, què proposa perquè tenir una altra pell no sigui un problema, que a un que no és blanc el mirin malament? Per a un blanc, és molt fàcil deixar de ser blanc si vol. I si exageres l'accent espanyol tu et converteixes en un llatí, passes a ser marró. És curiós, perquè la racialización ve amb matisos que són simplement la parla, per exemple, com vas vestit. És molt fàcil per a un blanc pretendre no ser-ho. No obstant això, un negre no té què fer. Ni tan sols Michael Jackson va deixar de ser negre. És feroç el racisme que inspiren els negres. Quan viatjo amb Amadou és una cosa que descobreixo, sobretot, al Marroc. La gent és cruel i no té filtre. Van començar a cridar-li negre telefonarem a la Policia! Aquí, a Espanya, hi ha gent que voldria parlar així però es donen una sèrie de regles que protegeixen perquè el tracte no caigui en aquesta crueltat tan absoluta. Tot ens rellisca a Occident del món, excepte el que passa a Occident? A nosaltres, els seus drames ens són igual. El major genocidi que hi ha en el món des que existeixen xarxes socials és el de Darfur i ningú sap que pas ni que va succeir. No tindrà un retuit ni res, només ens interessa els drames en els quals ens identifiquem, ho simplifiquem, però els drames com el de Ruanda amb un milió de morts, no interessen. Nazis i jueus són intercanviables víctimes i victimarios. Però no sentim identificació amb els negres. ​ Pot arribar la literatura on no arriba la política amb les seves raons? La política treballa amb l'abstracte, col·lectivitza, de sobte s'enfronta amb un problema i s'enfronta amb un problema, que és la immigració, què fem amb ella? Ho diem 'menes', invasors, els 80.000 de Ceuta, és un número... Això ha de ser així per a un economista que tracta amb números i fluxos, per a un demògraf, però per als escriptors, no. Nosaltres ens encarreguem de l'escala humana de les coses, del molt concret. La literatura és la millor eina que tenim per a ficar-nos en la pell de l'altre i transferir-nos la seva experiència. Jo no proposo cap solució. Hi ha gent que diu que tot és política, però jo crec que no. La literatura no ha de ser política ni és moralitzadora, ni condescendent, ni buenista. L'única cosa que jo vull és restaurar l'escala de l'humà en aquest problema. Quan tu vegis la vida de Amadou potser pots extrapolar i veure el que és la vida de tota aquesta gent i del seu amic Hamada, que és un altre dels grans personatges del llibre. I després, que cadascun tregui les conclusions, però que no s'oblidin que estem parlant de persones. La invisibilitat no sols la sofreix l'emigrant, sinó també el que no triomfa en un negoci, al qual se li enfonsa la startup, el que no va amb el corrent. És la del mateix autor, en molts sentits, com descriu? Et fan visible davant els altres la bellesa, la joventut, la força i el poder.

I en la mesura en què un els perd es fa completament invisible. Hi ha vegades que un neix en la invisibilitat i no surt d'ella. Ser vist, ser tingut en compte, ser mirat als ulls, que algú sàpiga el teu nom i ho digui és un lloc on començar. Hi ha gent que no té això. Gent de la qual ningú sap el seu nom i ningú li ha mirat a la cara. Això mai ha estat un problema per a mi ni un tema del qual escriure, fins que vaig conèixer a Amadou. Una de les preocupacions de la seva vida era que se sabés qui és. Hi ha una lluita per la visibilitat, que és de les més bàsiques que cal jo no podia imaginar-me. Un dels aprenentatges del llibre és aquest. Com té Bergareche el cor de net, segons Amadou? Segons Amadou, ho tinc net, però segons els meus amics, la meva dona, la gent amb la qual visc no crec que em vegin així. No sóc activista de res, no sóc una persona molt política, ni vaig agitant banderes, ni donant lliçons morals. Sóc més aviat una persona que viu bolcada en el plaer i en el menjar bé i a gaudir. Em dóna com a cert pudor aquest llibre, perquè sembla que vull llançar un missatge al món i ésser una mare Teresa de Calcuta. Qui em coneix sap que no sóc així. Però aquesta història em va venir a mi i la vaig explicar perquè tenia la potència i em feia sentir coses i veia que tenia una certa grandesa. La història dels emigrants sempre m'ho ha semblat. Almenys no tinc el cor brut d'ideologies; em puc asseure amb qualsevol, amb Amadou, amb un ministre, amb la meva àvia, amb un de Bildu i amb un de Vox. Això em dóna certa neteja de cor. El seu sopar de Nadal sembla una metàfora que la pau mundial i la concòrdia entre els pobles són possibles. El Nadal té un sentit profund que oblidem aviat, que és acollir; és una mare embarassada que no arriba ni té on parir i acaba en un lloc horrible que és un estable i s'ha d'anar perquè Herodes la vol matar, vol fer una purga de bebès i s'ha d'anar refugiada. És una cosa increïble. La fundació moral d'Occident que està, entre altres coses, en el cristianisme i que els qui més reivindiquen aquesta arrel cristiana són els que ara tiren a aquesta gent i els tracten com a gossos. El missatge era aquest: acollir a un nen que arriba sense res, pobre, com arriba Amadou, que apareix aquesta nit, nedant en calçotets, en una mar freda i terrible. El Nadal és per a això: per a recuperar un sentit profund que té això. De totes aquestes coses ha sortit aquest llibre. Està amb una novel·la futura sobre el Marroc. És una mica visionari l'autor, que dóna en la diana de l'actualitat? (Riures) No sóc visionari, el Marroc m'ha interessat fa moltíssims anys. I amb aquest llibre futur porto donant-li voltes 25 anys. Està basat en una anècdota familiar, un viatge a aquest país. La meva àvia tenia una persona treballant a casa marroquina durant 40 anys que va tenir una extraordinària influència en el nostre gust pel bon menjar i en un munt de coses.

I té a veure amb aquesta història.​ Creu que la vida a Espanya canviarà tant a partir del 29-N com perquè el que passi fos ens interessi encara menys? Vox estarà donant la llauna amb la immigració fins al final perquè si no, perdrà la seva raó de ser. I en les següents eleccions baixarà, no s'anirà de la nostra agenda política. Veurem una tensió enorme entre el #PP i Vox amb aquest tema. Espero que el #PP mantingui una mirada humanista i liberal que ha tingut sempre per a contenir les fòbies de Vox. Aquesta serà la lluita del següent govern, si és que arriba.​ Qui és Fátima Mendoza Diallo, a qui Bergareche dedica aquest llibre? És la filla de Amadou, i, en certa manera, la meva fillola. Porta el cognom de la meva mare. Va conèixer a la meva mare i mestressa a les mares en general i va decidir que li anava a posar el cognom de la meva mare a la seva filla. Ja som família, ella és una Mendoza com jo. Hi ha una frase de Terencio que és a la Torre, de Montaigne, el meu escriptor favorit: "Home sóc i gens humà m'és aliè". Això és alguna cosa que tots hem d'aprendre. I on ens costa més mirar és en el món dels negres, que ens sembla indesxifrable i que ens genera una indiferència criminal, bàsicament. Si puc contribuir en alguna cosa al fet que no ens sigui aliè, podré estar orgullós del llibre. El seu llibre desborda cites d'altres escriptors. D'on es nodreix Bergareche? Jo diria que aquest és també un llibre d'aventures; he pensat en Tintin. És un llibre igualment ple d'humor, no és moralitzador, ni polític, té el regust dels grans llibres d'aventures de Dersu Uzala i El cartògraf rus, del que jo bec també. Aclareixo que el moment polític fa que sembli una reacció del que està passant, però no ho és.