Les lliçons que Espanya pot aprendre davant la crisi d'habitatge

La crisi d'habitatge és una de les grans preocupacions que té la societat espanyola dels nostres dies . Especialment entre els joves, els quals són el grup de població més afectat pel preu dels lloguers i el cost d'adquisició d'habitatge . Tant és així que l'habitatge s'ha convertit en una de les armes electorals que els candidats estan utilitzant per a captar vots .

Davant aquesta problemàtica, es podria optar per prendre com a model algunes respostes que altres països han hagut d'adoptar solucions davant els seus respectius problemes . En aquest sentit, s'ha esmentat molt el cas del Canadà, el qual va optar per aixecar milers de cases després d'agilitar els tràmits. Aquesta mateixa línia va seguir l'estatunidenca Austin. Unes altres, com la ciutat neozelandesa Auckland, van optar per créixer en vertical amb edificis més alts.

El model Canadà, construir en massa i prohibir

Des de 2014 fins a 2022, el preu de l'habitatge al Canadà en termes nominals es va disparar un 116% ; a més, el màxim es va arribar a situar en els 841.800 dòlars al març de 2022 , segons el fons d'inversió i projecte de divulgació Icària Capital. Després d'aquest pic, el preu ha anat baixant en els últims anys fins als 657.400 dòlars de novembre de 2025. Però... Què ha fet el govern canadenc per a aconseguir reduir un 20% el preu en quatre anys ?

El país nord-americà va viure un fort creixement poblacional pels fluxos migratoris, a més d'una oferta estancada. Per a solucionar-ho, van elaborar un pla que s'ha insinuat que li podria valer a Espanya per a superar la seva crisi. Així, l'escassetat estructural que van sofrir la van solucionar amb la construcció de més habitatge . A més, van implementar una mesura en 2023 per la qual els estrangers —excepte excepcions com a residents permanents, titulars de permís laboral o sol·licitants d'asil— tenien prohibit comprar casa.

Cal destacar que encara no han superat la seva crisi. En aquest sentit, la Corporació Hipotecària i de l'Habitatge del Canadà (CMHC) va calcular un " dèficit d'entre 417.000 i 469.000 habitatges necessaris cada any per a restablir l'assequibilitat prèvia a la pandèmia per a 2036".

Auckland, un model basat en la requalificació i a créixer a l'alt

Aquesta és la ciutat més gran i poblada de Nova Zelanda, situada a l'Illa Nord del país. En l'última dècada, Auckland ha sofert un increment en la seva població substancial , passant de 1,3 milions en 2010 a 1,8 milions en 2025 per la immigració índia i xinesa, però també pels neozelandesos que han tornat de Sídney o Londres.

A més, els alts costos de compra d'habitatge, la bretxa entre ingressos i despeses, la legislació urbanística restrictiva i l'escassetat d'oferta d'habitatges van submergir al país en una crisi d'habitatge en la qual els joves sofririen molt per a poder comprar una llar, que, segons Financial Times, ha aconseguit solucionar gràcies a la " requalificació del 75% del terreny residencial ".

Aquesta reforma promoguda per l'Ajuntament de la ciutat va aconseguir que cases unifamiliars d'un pis creixin al llarg i on abans només hi havia una casa, ara hi ha múltiples residències . En xifres, es parla de 618.849 cases actuals, la qual cosa suposa un increment de més de 100.000 , un 19,5% més que fa una dècada, segons un document de polítiques de 2025. Amb això, també van aconseguir baixar el preu fins a un quart del valor en el mateix tram de temps, situant el preu mitjà en 587.000 dòlars estatunidencs.

Lluny d'haver finalitzat aquesta construcció, la ciutat preveu més projectes urbanístics, entre els quals s'inclouen blocs de pisos de gran altura, la qual cosa augmentarà el nombre de residències amb l'objectiu posat a aconseguir els 1,5 milions de domicilis disponibles . D'aquesta forma, Nova Zelanda es va convertir en un far mundial a seguir per a superar les polítiques d'habitatge . A elles han fet referència tant l'alcalde de Nova York, Zohran Mandani, David Eby, primer ministre de la Columbia Britànica, o Chris Minns, primer ministre de Nova Gal·les del Sud.

A la pregunta de si Espanya —o un altre país— podria utilitzar aquest model, els analistes contactats pel mitjà britànic consideren "que són difícils de replicar, sobretot per la seva falta de desenvolupament històric ". D'altra banda, l'economista independent Tim Helm va afirmar que l'auge de la construcció " està lluny d'haver estat causat per la pròpia política ", sinó que "podria reflectir un mercat immobiliari saturat que s'està adaptant al ràpid creixement demogràfic".

Austin laxó els permisos i va construir en massa

Austin és una ciutat estatunidenca en l'estat de Texas que en els últims anys ha construït habitatges en massa per a solucionar una crisi derivada de la pandèmia. Durant l'època de la COVID-19 , nombroses empreses tecnològiques van arribar a la ciutat, impulsant l'arribada de milers de nous residents davant una oferta de cases que no satisfeia la demanda.

A més, igual que succeeix a Espanya en l'actualitat, el procés per a aconseguir els permisos que permetien construir immobles era molt rígid. En preus, el pic màxim va arribar al març de 2023 amb un cost mitjà de 703.929 dòlars, segons l'agència immobiliària texana de Team Price Real Estigues.

Davant aquesta situació, laxó la regulació urbanística. Només entre 2021 i 2022 va emetre " més de 25.000 permisos per a habitatges multifamiliares ", segons la mateixa agència immobiliària. Després d'aquesta construcció massiva, els lloguers van baixar, tant en termes nominals com en reals, sent les de per a persones de baixos ingressos les que majors reduccions van sofrir. Amb això, va augmentar d'un 70 a un 80% la proporció de joves que van poder adquirir la seva pròpia casa .