L’habitatge, realitat i impostura d’una crisi

A hores d’ara, ningú que visqui dins els contorns governats de Madrid estant i que estigui mínimament informat no dubtarà de la certesa del fenomen que s’ha convingut a anomenar crisi de l’habitatge. Crisi que, sens dubte, té una àmplia diversitat de manifestacions i causes. Com sintetitzar el fenomen? A veure. D’ençà d’una dècada i mitja llarga cap aquí, el preu de compra dels habitatges s’ha encarit de forma exponencial i inassolible en termes racionals, els lloguers han cursat idèntic camí i, a més a més, la temporalitat contractual dels arrendaments ha generat una gran inestabilitat en la seva possessió. Qui, finalment, ha pagat i paga les conseqüències de tot plegat són, en essència, els joves que pretenen establir-se autònomament i les classes socials més desafavorides que no poden accedir ni a la compra ni al lloguer si no és a costa —‍i encara sort‍— d’ajuts familiars, d’un empobriment econòmic o d’un esclavatge financer gairebé sempiterns.

Una consideració afegida que ve al cas. L’habitatge —‍i això és aplicable a tothom que no sigui un nòmada, que també n’hi ha‍— és quelcom del tot substancial en les nostres vides. Amb casa nostra ens hi vinculem de forma íntima perquè és l’amable recer diari, allà on, poc o molt, ens hem fet grans nosaltres i els nostres. És l’espai que identifiquem, són els objectes, els llibres, els quadres, els records, les parets que han sentit els plors i les joies, des d’on hem vist o intuït el naixement del dia i el seu ocàs.

Al cap i a la fi, casa nostra no és quelcom que ens resulti indiferent, que puguem baratar com qui no fa res, en un ja està fet. Per això, l’habitatge, el nostre habitatge, a més de satisfer una necessitat humana bàsica, té un alt component emocional perquè les vides dels seus ocupants s’hi agermanen. Això, és a dir, el vincle emocional que les persones estableixen amb l’habitatge, explica els suïcidis (prou abundants encara que només en transcendeixi una mínima part), les morts o les malalties psíquiques provocades pel dolor dels desnonaments en tràmit o consumats. ["Casa mia per pobra que sia", deien temps enllà a Mallorca per expressar, precisament, l’estima singular pel nostre redós].

Així les coses, què explica que hàgim arribat fins aquí? Què explica que la manca d’habitatge i la seva carestia siguin un problema social de primera magnitud que trasbalsa els directament afectats i, també, el conjunt de la societat perquè qüestiona l’ordre econòmic vigent que afavoreix la injustícia i tendeix a perpetuar-la? És més aviat ensopidor citar lleis i articles que donen i treuen raons, però, posats a passar per aquest incòmode tràngol, cal esmentar que la Constitució espanyola estableix (article 47) que tots els ciutadans tenen dret al gaudi d’un habitatge digne i que els poders públics han de promoure les condicions que facin possible l’efectivitat d’aquest dret i, alhora, impedir l’especulació. En una semblant direcció es pronuncien texts tan definitius com la Declaració Universal de Drets Humans (article 25.1).

Aleshores, si el gaudi de l’habitatge és un dret, és fàcil convenir que l’obligació de fer que aquest dret passi de l’enunciació teòrica a l’efectivitat pertany als poders públics. Per tant, com la realitat demostra de manera tenaç, totes les administracions públiques que en qualque mesura tenen competències en la matèria —‍l’Administració general de l’Estat, per descomptat, però també les comunitats autònomes i els municipis‍— o han omès complir les seves obligacions o les han incomplertes de forma força deficient. I, encara més i més greu, les polítiques engegades a Espanya des de fa ben bé més de dues dècades, sota governs dels dos colors, han tendit a afavorir, directament o indirecta, l’especulació i els interessos de les grans corporacions —‍es diguin bancs, fons d’inversió, SOCIMIS...‍— en detriment de la finalitat social que ha de tenir la propietat i, més en concret, l’habitatge.

Per això, quan es legisla a l’atropellada —amb una tècnica en extrem deficient— per tractar de solucionar amb un impuls tot allò que els agents polítics han estat incapaços de solucionar en dècades, queda, per un costat, mal identificat el problema i, per l’altre, mal receptada la solució. Al respecte, és oportú posar en relleu que les administracions públiques ni construeixen habitatges, ni en compren i, encara menys, n’expropien la propietat o l’ús. Per afegitó, fomenten el lloguer turístic o no el combaten quan és clandestí, lloguer turístic que treu del mercat quantitats notables de pisos susceptibles de ser llogats amb finalitats residencials. Finalment, com ha quedat dit, afavoreixen l’especulació i, per tant, que els habitatges hagin esdevingut un actiu financer per deixar de ser un bé essencial que té a veure amb la dignitat de la condició humana.

En conseqüència, quan els actors que haurien de posar esment a solucionar el problema , que són les administracions públiques, s’abstenen, el liberalisme a ultrança es fa l’amo. Justament ha esdevingut això, que el buit l’ha ocupat el capital (sempre a l’aguait). Per arrodonir l’equació de la inoperància pública en cohabitació amb l’afavoriment dels interessos crematístics dels grans emporis, valgui recordar que, a partir de l’esclat de la crisi hipotecària (al voltant del 2008), l’Estat tudà l’oportunitat de comprar massivament els pisos que els bancs s’havien adjudicat en els processos judicials i destinar-los a lloguer; en canvi, creà una empresa (SAREB), amb majoria de participació dels mateixos bancs, que es quedà aquests actius i així afavorí que els bancs sortissin indemnes de la disbauxa financera que ells mateixos havien creat. Al costat de qui es va situar l’Estat aleshores?