"Demanar-se una reducció de jornada per cuidar els fills no hauria d’estar mal vist"

Gabriel Ginebra forma part del Consell Regional de Persones Expertes de la TUI (Time Use Initiative) i serà un dels ponents a la Time Use Week que se celebra del 19 al 21 d’octubre a Barcelona. Forma part d’una família de dotze germans, amb la seva dona ha criat set fills i ara ja té dos nets. Vivim temps de màxima producció. Això es tradueix en grans beneficis per a les empreses, però els treballadors cada cop estan més esgotats i són més pobres. Què està fallant? Ens trobem davant d’un creixement accelerat que va més enllà dels beneficis. S’està produint en excés i no hi ha prou gent per gaudir-ne. Fins al punt que els grans terratinents actuals, que són els propietaris de les grans xarxes, venen uns “beneficis” molt superiors a les seves vendes. Per tant, les seves empreses creixen gràcies a la pura especulació. Estem davant d’un turbocapitalisme, o com es vulgui dir, i la gent està apostant i abocant diners en un procés ruïnós. I, efectivament, això ens porta a una acceleració que fa disparar l’estrès professional. En els seus llibres, cursos i ponències parla molt del concepte “management de la incompetència”. ¿Cada cop és més difícil trobar directius vinculats realment al dia a dia de l'empresa i que sàpiguen gestionar bé els equips de persones? Els directius cauen en la síndrome del sacrifici, ho fan tot per l’empresa i els empleats. Però fent-ho es deterioren i aleshores arriba el cansament, l’estrès, la falta de perspectiva, l’empatia i el mal humor davant els mateixos que s’han proposat cuidar. En realitat, com més cap siguis, és a dir, com més responsabilitat tinguis, més necessitat tens de cuidar-te i estar tranquil. Només així podràs oferir disponibilitat per a les altres persones de l’empresa, per respondre de forma àgil a les coses inesperades que puguin passar en el dia a dia i sobretot per tenir el moment de calma on surten les noves idees i inspiracions. Està més que comprovat que, quan baixes el ritme, augmenta la proporció entre els esforços de cerca i les coses que arribes a trobar. Hi ha una frase d’una bussejadora hawaiana que diu “When you feel the need to speed up, slow down” [Quan sentis la necessitat d'accelerar, redueix la velocitat] i defineix clarament que quan hi ha la necessitat d’accelerar, és el moment de parar, i en el fons això ens serveix tant en la vida professional com en la personal. I què passa quan l'empresa cuida els seus treballadors? Què hi ha de diferent? El que queda clar és el que sí que passa quan l'empresa no cuida els seus treballadors, sobretot els més talentosos i compromesos. Al final són persones que s'estressen i es desanimen, se senten poc valorades i quan estan davant del seu cap desconnecten i pensen en les vacances o en l'after work, i més tard comencen a escoltar altres propostes. Si els grans plans estratègics empresarials són massa exigents acaben morint perquè marxen les persones que els han de dur a la pràctica. Les empreses que cuiden tenen treballadors que es creuen més la seva feina i la fan bé, i això fa feliços a tots els participants. : "Alguna cosa falla quan als països nòrdics fan la meitat d’hores que nosaltres i tenen els mateixos resultats" Però també parles de la importància de mantenir equilibrada la balança de l’estrès, perquè entenc que aquest també és el que t’activa cada dia, no? És cert que ara es parla molt de l’estrès i l’eustrès, que seria el bon estrès. Calen estímuls que et mantinguin actiu. Però el que no és assumible és estar constantment en aquest estat, en les xerrades i processos que faig em trobo gent que està estressada tota la setmana. Després dels coreans els espanyols som els que tenim uns índexs d’estrès més alts, curiosament. En part, perquè tenim aquesta mala consciència que se suposa que érem els que no fotíem ni brot. I aleshores, per compensar això treballem més hores. Però alguna cosa falla quan als països nòrdics fan la meitat d’hores que nosaltres i tenen els mateixos resultats. Aquí és quan entra la importància de l’acceleració social? Exacte, la desacceleració és el factor de transmissió que produeix aquest efecte de Productivity Paradox. Perquè l’acceleració ens porta a la superficialitat, a fer moltes coses, però segurament poques són significatives. El temps realment eficaç d’una jornada laboral ordinària rarament arriba al 50% en treball de gestió. Sovint ens movem en el 30% i 20% de les coses que acaben produint el 80% de l’impacte. Augmentar la productivitat no depèn de fer més coses, calen plantejaments més sostenibles. Cal poder parar per recarregar energies i així també aprendre que només parant recuperem l’energia necessària per tornar-hi. Un estudi de la consultora Ringover va calcular que, en una jornada laboral estàndard de 8 hores, els treballadors espanyols només són realment productius durant 5 hores i 6 minuts. La resta del temps es perd a causa de l'esgotament cognitiu, les distraccions i la fatiga. En quines accions del dia a dia de l’empresa podem veure aquesta desacceleració? Cal anar canviant a poc a poc la cultura organitzativa i els objectius reals de les empreses. Els directius s’han d’atrevir a delegar, no cal supervisar sempre la feina dels altres. També cal reduir el nombre de reunions, fer les necessàries i que no durin més d’una hora. Planificar amb sentit, es proposen projectes a dos anys quan tothom sap que en seran quatre. I sobretot plantejar objectius de millora reals a la gent, no impossibles que desanimen. Establir horaris, com ara el temps monjo, un espai de temps en què no es passen trucades, perquè la base del bon treball és el treball profund on hi ha silenci físic i mental per poder concentrar-se el temps necessari. I sobretot, eliminar el WhatsApp a la feina, jo soc un gran defensor de l’e-mail, però tampoc cal consultar-lo constantment. En l’àmbit casolà es pot anar frenant amb petites accions que de mica en mica et pacifiquen i si les comparteixes amb persones properes es van encomanant. Com ara trobar-se sense mòbils a la taula, fer un esmorzar al cap de setmana tranquil, etc. Tots sabem que la feina és infinita, però per moltes responsabilitats que un tingui, també cal ser responsable en mantenir el sentit de qualitat de les tasques que un realitza. I sobretot, recordem que la jornada laboral també s’acaba cada dia a una hora concreta, de la mateixa manera que s’acaba la classe de gimnàs i tornem cap a casa. Quines diries que són les mesures clau que permeten combinar les responsabilitats de la feina amb la vida familiar i personal? Hi ha moltes opcions com ara la flexibilitat horària, el teletreball, permisos fins que els fills tenen vuit o dotze anys, polítiques de llums apagades o quotes per anar al gimnàs. Però repeteixo: si la càrrega del treballador és superior al 80% (sovint és el 160%) i hi ha una cultura del presentisme i de l’activisme empresarial, tot això no serveix per a res i pot arribar a ser contraproduent. Jo també crec molt en el localisme, cal incentivar la creació d’empreses i, per tant, llocs de treball fora de les grans capitals. Els desplaçaments per anar a treballar són una gran font d’estrès. Si volem que la vida personal tingui la força d'atracció com la professional haurem de comprometre'ns com ho fem amb la feina: pagant unes sessions de ioga, quedant amb les amistats o creant un grup per passejar per la muntanya o fer música. Una vegada vaig acompanyar una directiva que es va proposar arribar a temps a anar a buscar el seu fill cada dia a l’escola. El seu fill no es podia creure que ell era per a la seva mare una prioritat. No podem continuar sentint-nos malament per teletreballar un dia entre setmana al matí, i no sentir-nos malament quan dediquem un dissabte o diumenge per planificar la nostra agenda laboral de la setmana. : "La conciliació laboral i familiar és una necessitat col·lectiva, però la vivim com un secret” / Per què parlar dels fills i la criança a la feina continua sent tabú? Dels Estats Units en podem aprendre algunes coses bones. Allà està més prestigiada la figura de stay home mum (o la stay home dad) almenys durant una temporada de la vida. Executives de Harvard ho deixen tot durant quatre anys per centrar-se a atendre els seus fills, que és el que diem que ens importa més. També tenen carreres professionals més diverses, no els cauen els anells i tenen menys pressió de postureig. A més, hi ha tota una explicació econòmica de com una dedicació més gran a les activitats personals/familiars no monetitzades estabilitza i enriqueix l’economia i les societats. És molt més interessant i pràctic que cadascú pugui tenir cura dels seus. Un dels meus articles més llegits és precisament el de Ponga un niño en su oficina: La mejor inversión perquè realment podem aprendre tant de les criatures, però continuem silenciant-les i amagant-les, fins a tal punt que quan surten una mica molesten molt. Una vegada vaig donar classe a la universitat amb els meus jugant a Lego a un racó de l’aula. També vaig escriure la meva tesi doctoral amb un nadó en braços. Però mostrar-nos autèntics i reals ens fa respecte. La conciliació laboral i familiar/personal és una necessitat col·lectiva, però la vivim com un secret. Però també és cert que compatibilitzar feina i criança, almenys quan són petits, dels 0 als 6 anys, és molt complicat. O tens una reducció de jornada o una bona tribu familiar al darrere. Com podem trobar aquest equilibri i fer entendre que les criatures són necessàries i que necessiten adults al seu voltant per créixer? Demanar-se una reducció de jornada per cuidar els teus fills no hauria d’estar mal vist, ni molt menys reduir-te possibilitats laborals. És curiós com el tema de la conciliació està present en les converses entre famílies, és el que més ens preocupa i ens ocupa. Però queda lleig que verbalitzis que renuncies a presentar-te a una pujada de categoria i responsabilitat per atendre millor la família. En realitat l'opció familiar/personal és la prioritària. La laboral hauria de tenir una relació de mitjà a fi, encara que tingui una consistència realitzadora per la persona i per la societat insubstituïble. També per això soc molt defensor de l'empresa petita i l'empresa familiar, perquè hi ha una barreja entre projecte d'empresa i projecte familiar o personal. Les criatures són necessàries per sostenir l’estructura social i també l’econòmica. Els governs han de fomentar més la natalitat començant per impulsar xarxes de cura, siguin familiars, de barri o ciutat, o a través d’una associació. Com creus que seran les empreses on treballaran els nostres fills i les nostres filles? És curiós com els més futuristes, especialment els de robòtica i IA, s’entesten a dibuixar una societat en què es va perdent la dimensió humana i personal, en benefici de l’organització i la despersonalització. Teòricament, cadascun d’aquests avantatges, es van pensar per fer-nos la vida més fàcil, però la història ha demostrat que ens l'ha complicat. No deixa de ser curiós que en les societats amb més recursos i en què podem superar les distàncies amb menys temps siguin just les societats en les quals hi ha més consciència d’escassetat i en les quals vivim amb més velocitat. Crec que hi ha un món alternatiu que està sorgint. Vull pensar que podem tornar a un món d'empresa més familiaritzada, d'entorns de més plenitud, d'ofici, en què el ritme de la vida no s’accelera sinó que torna a ser el protagonista.