Imperfecció i humanitat a la Sagrada Família
La recent proposta d’enderrocar un sol edifici del carrer Mallorca per poder fer la façana de la Glòria i l’escalinata, suposa una decisió pràctica, com també tàctica perquè permet avançar i situa a la taula de l’Ajuntament decidir com vol presentar urbanísticament aquesta façana a llarg termini. La proposta, al meu entendre, conté més valor que simple provisionalitat. M’explicaré.
Envoltar d’espais buits en grans edificis és un fet propi de l’urbanisme del segle XIX , i en aquest concepte apareixen les dues places laterals de la basílica i la previsió d’obrir pel mig l’illa des del carrer de Mallorca al de València. Són dues places enormes amb un llac de mirall incorporat i una tercera prevista amb edificis laterals, però ben ample, segons indicació del Pla General. Tanmateix, Gaudí va preveure el 1916 una solució més subtil, amb espais en angle, com una estrella, que mostraven i, alhora, tapaven, una idea que se situa lluny de la immediatesa d’envoltar d’espais buits el temple.
Antigament, les catedrals emergien per damunt de muralles i del nucli urbà , visibles des de la llunyania per damunt dels camps de blat dels entorns urbans. Encara avui, les torres de la catedral de Barcelona són visibles des del parc de la Ciutadella i des de Pere IV, antic camí, però un cop dins la ciutat, només a tocar la catedral aquesta sorgeix amb tota majestuositat, un fet encara visible a Santa Maria del Mar, i al Pi, amb carrers estrets i places menudes. Seria, doncs, curt de gambals rodejar la catedral d’espais buits i, per aquest fet, l’avinguda de la Catedral, oberta al Congrés Eucarístic del 1950, no deixa de ser una solució de segle XIX per a un entorn medieval. Era millor una plaça reclosa.
A la Sagrada Família, una petita plaça davant la gran façana de la Glòria i la seva escalinata suposarien aquesta mateixa relació entre grandesa i humanitat o petitesa d’entorn. Hi ha un carreró que va des del carrer València fins a Mallorca, asimètric respecte a la façana, que permetria un recorregut de cent metres vers una grandesa divina, des d’una imperfecció de ciutat humana, com el paisatge medieval ens mostra arreu. Un paisatge molt més subtil que repetir el ja conegut als laterals. Un carrer viu, que podria allotjar els mercaders del temple, que hi són sempre adossats.
En aquest aspecte, la vista des de l’avinguda de Gaudí, traçada a 45 graus de l’Eixample , ofereix bones vistes des de l’Hospital de Sant Pau, perquè la mateixa raó que un vel és més suggestiu que un nu.
En l’entorn de la basílica, allò que sobra són els vehicles. Podríem eliminar-los dels carrers de Marina i Sardenya i unir places i temple, sense aquest doble tall. Encara més, podríem inspirar-nos en Gaudí i traçar dues diagonals edificades en habitatge, amb planta baixa lliure, que fessin complexes les perspectives ara massa evidents. I també seria prou expiatori construir uns 250 habitatges socials. Permutaríem vial per habitatge, sense reduir espai verd, opció molt prohibida.
