Angélica Liddell: “Em tiraria sobre el públic ara mateix perquè m'esquarterés”

Que un acte el convoquin en una plaça, la de Joan Coromines, i no en una sala o auditori és una pista de la massiva assistència que s'espera. Quan el Centri de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va començar a planificar la nova edició de la Biennal de Pensament, inaugurada ahir i que s'estendrà fins al diumenge, va tenir clar que, un any més, volia que la conversa s'estengués al carrer. Si a més el nom que es posava sobre la taula era el d'Angélica Liddell, la raó per a tenir un espai que permetés acollir una gran audiència era major. Una decisió assenyada en vista dels múltiples sold outs que l'actriu, escriptora i dramaturga acumula en les seves últimes obres, fins i tot quan aquestes tenen lloc de matinada i provoquen algun desmai entre el públic, com va ocórrer en el Temporada Alta, en 2025, amb Seppuku. El funeral de Mishima. Aquesta vegada l'acte en qüestió en el qual participava es va celebrar a una hora més raonable, les 19.30 hores, i, per sort, sense cap contratemps entre els centenars de persones (majoritàriament joves) que es van acostar a sentir-la parlar al costat de la també escriptora Lluna Miguel. A partir del seu nou llibre, Silk Road (Males Terres), ambdues van parlar d'alguns dels temes fonamentals que travessen la seva trajectòria, marcada per la recurrència a la foscor, la crueltat, el grotesc i el lirisme per a il·luminar les profunditats de l'ésser humà. No van ser pocs els que, malgrat els temps digitals, van decidir portar una llibreta i un bolígraf per a prendre notes, incloses les seves anècdotes de “sang i fetge” tan característiques, De fet, la conversa va començar fort: “Si ara mateix et morissis, aquí sobre l'escenari, on voldries que t'enterressin?”, va començar preguntant l'editora madrilenya, com a picada d'ullet a un altre dels seus llibres recentment publicat, Demano la fi de la vida (La Bella Varsòvia). Sense dubtar-ho, l'artista va contestar: “Em tiraria sobre el públic perquè m'esquarterés. Que no quedés res per a ser enterrada”. La xerrada va seguir amb Liddell parlant sobre la seva relació amb les ciutats: “Només puc viure-les a través de la literatura i no del turisme, perquè turisme i feixisme és el mateix. Em vaig, per exemple, al lloc on Burroughs va disparar per accident a la seva dona, perquè no m'interessa una altra cosa. O a l'hotel de Torí on Cessés Pavese es va suïcidar, perquè jo sento la mateixa angoixa per la mort en aquests moments”. Evita per tant els centres històrics, als quals qualifica de “nius de va buidar”. L'artista va confessar que “deglutir la bellesa” és alguna cosa que no suporta, per aquest motiu en els seus viatges tracti de buscar una cosa diferent i es fixi en altres catedrals, “les humanes”, ja que són “importants per a comprendre un espai”. També recorda que és important considerar el negatiu de les ciutats.