Ser (i #sentir) imbatible

La primera excursió per Europa, com es pressuposava, va elevar el nivell d'exigència per a un Barça que fins ara s'havia lluït en un calendari tirant a benigne. La culpa, en tot cas, no era de l'equip de Flic, que fins al que un aconsegueix (encara que hi haurà teories conspiranoicas fins per a això) no decideix ni dates ni rivals. A Istanbul, el Galatasaray es presentava com un adversari aspre i tàcticament idoni per a mesurar el moment dels blaugrana. Els turcs juguen a una sola cosa, però molt perfeccionada i especialment puñetera per a equips, com el Barça, que somatizan una idea a vegades traïdorenca: si som millors i tenim la pilota la majoria del temps, guanyarem. És lògic pensar-ho, però a la Champions, la lògica, de tant en tant, la hi porta al pairo. La primera part va respondre a aquests paràmetres. El Galatasaray va practicar un joc garrepa, no en l'esforç (extraordinari), sinó en la seva relació amb la pilota. Va esperar el va fallar de l'oponent per a #activar i va jugar en llarg a la recerca de Leão i Osimhen, dos davanters vividors de primer ordre. Van jugar pitjor els locals però l'esmentada primera part va poder acabar 2-0. El VAR i Cancel·lo van ser els autors del 1-1. Però va arribar la segona part. I aquí el Barcelona ho va rebentar tot, inclòs el paràgraf que precedeix a aquest. Aquests segons 45 minuts donen molt a pensar. Ja no és només que el Barça tingui un plantilla a la fi àmplia i competent, o que posseeixi una desena de jugadors de primer nivell mundial (ull al tàndem Pedri-Rodri, aquell que no barrejaria bé, deien), o que desplegament un model de joc (ric en variants) cada vegada més assentat perquè estem en la tercera temporada del mateix entrenador. No va anar només això. Va ser un altre factor el que va decantar el partit, més pròxim al caràcter que a la pissarra: la convicció i la fam d'aquest grup li distingeixen d'uns altres d'equiparable estatus. Quan el futbol, la fe i la confiança) en les pròpies possibilitats convergeixen neixen els equips imbatibles. El Barça (deu victòries de deu aquesta temporada) està en aquest trànsit. Un dia podrà perdre, però serà estrany que succeeixi i mai el farà atacat per la complaença. Això pertany ja a una altra època. El Barça és imbatible perquè se sent així. La segona part, insistim, va contenir tal vendaval de futbol i inconformisme que no van fer falta estadístiques per a corroborar res. Eren bòlids contra vianants. Van caure tres gols però van poder ser el doble si Gordon hagués afinat una mica. Lamini Yamal, la passada del qual en el punt de Fermín entra en la categoria d'art i assaig, abasta tot el descrit: estem davant un esportista de rendiment i apetit insòlits. El feliç ‘Infern turc’ Cada vegada que un periodista espanyol parla de “infern turc” en la vespra d'un partit en aquest país mor un ós colla. A l'hora de la veritat, la graderia va empènyer el seu però la pilota, com viatja per la gespa i no pel ciment, sol premiar al que juga millor, i el Barça, ara com ara, la toca millor que ningú.