“Hem de tenir cura dels que són aquí per cuidar-nos”

Quan Diego Luna (Toluca de Lerdo, Mèxic, 1979) tenia només dos anys, la seva mare, l'artista i escenògrafa Fiona Alexander, va morir en un accident de cotxe. Al llegir la novel·la de Brenda Navarro Ceniza en la boca (Sexto Piso, 2022), l’actor i director va reconèixer l’eco de la seva experiència en un personatge tan diferent d’ell com la Lucila, l’adolescent mexicana que migra amb el seu germà petit a Espanya –primer a Madrid, després a Barcelona– per retrobar-se amb la mare que els va abandonar vuit anys enrere. Però sobretot va fascinar-lo el xoc de perspectives: “La filla veu la marxa de la seva mare com un acte d’abandonament, però la mare sent que està fent un gran sacrifici pels seus fills. Com a pare, no deixo de pensar en com ha de ser de dolorós viure allunyat dels fills i començar de zero en un altre lloc. Però també soc fill, i l’absència de la figura materna és un tema que ha ocupat els meus pensaments cada dia de la meva vida”. Aquest divendres s’estrena als cinemes Ceniza en la boca, la magnífica adaptació que Luna ha dirigit del llibre de Navarro, en què retrata l’experiència de la Lucila com a migrant no regularitzada i la duresa d’un dia a dia que, com diu el seu germà petit, “no és viure, només sobreviure”. La sisena pel·lícula de Luna és el seu millor treball com a director i confirma el seu talent més enllà de la seva carrera actoral, amb fites tan importants com Y tu mamá también (2001), Mi nombre es Harvey Milk (2008), Rogue one (2016) i la seva excel·lent preqüela en forma de sèrie, Andor (2002-2005). Explicar la història de la Lucila, abandonada de nena per la seva mare, l’ha ajudat a confrontar la seva pròpia absència materna? Ha sigut la manera de fer-se seu el projecte? Jo inicialment volia parlar de la migració i l’efecte que té en algunes famílies, i vaig trobar en el llibre de Brenda Navarro el vehicle perfecte. M’interessaven aquestes absències que acompanyen una migració i que deixen una empremta que acaba definint la teva vida. Si tu llegeixes el llibre, segurament hi trobaràs la teva història, i jo també vaig trobar-hi la meva: la d’una filla que ha de viure sense la seva mare, i que després construeix una narrativa i una mitologia a partir d’aquesta absència definitòria. Més endavant la vida la porta a confrontar la narrativa de la mare, que és la del sacrifici. I tot i que ho pot arribar a entendre, la marca que l’abandonament va deixar en ella és massa gran. Això em resulta fascinant, i és un tema pel qual, inevitablement, sento una vibració molt profunda, i fa que senti una proximitat molt immediata amb els personatges. Les circumstàncies són diferents, però imagino que la ferida és similar. Sí, i per això vull reflexionar sobre el tema, però no com a exercici autocomplaent i posant-me jo al centre. És a dir, miro d’empatitzar amb els personatges, deixant que aquesta ferida ens ajudi a parlar el mateix idioma.