A què està jugant l'esquerra?

El 18 de febrer, sense rastre llavors de Maricarmen i sense indici d'unes eleccions generals anticipades, Gabriel Rufián (#ERC) i Emilio Delgado (Més Madrid) es van conjurar en un acte públic a la Sala Galileu de la capital, que es va quedar petita. Pretenien encendre el far de la unificació a l'esquerra del #PSOE. Ho van fer. Allí, el català va reclamar un “acte de generositat inèdita” que portaria a una confluència de moltes sigles en un partit o plataforma votable, distingible, que conjuminaria forces i esforços, amb un lideratge il·lusionant i indiscutible, respectant en cada circumscripció al qual més possibilitats tingués d'arrossegament: una espècie de selecció política darwiniana. Un experiment mai exempt de sofriment i llanço, cal reconèixer-lo, en el qual no s'han vist els partits d'un altre espectre. Moviment Sumar, Esquerra Unida o Comuns van veure amb bons ulls la idea i van organitzar els seus debats i trobades al costat de Més Madrid. Podem, assentint, però posant gairebé sempre les mans per davant (fins i tot nomenant preventivament candidata a Irene Montero), va deixar calar la idea posant alguns peròs i condicions. Durant set mesos, fins a aquesta setmana, s'ha suggerit a la ciutadania que era tan difícil com possible. Calia anteposar l'altura de mires. Al cap i a la fi, Espanya es juga un canvi de model i un pas cap al desconegut: lliurar un país als il·liberals d'una ultradreta xenòfoba que aposta que el mercat funcioni sense correctius públics, que anuncia ja privatització en les pensions o derogació de decrets de protecció social i expulsió de migrants. Deien que era una ocasió diferent a les altres, enmig d'una ona ultra que recorre el món. L'escenari era històric, deien, una espècie de Transició contemporània. Però l'èpica s'ha topat amb la necessitat de fer esforços orgànics i #empassar gripaus i lideratges entre organitzacions que s'avorreixen mútuament (cas Podem amb Més Madrid i viceversa; cas Podem amb Sumar i viceversa). Pactar en política no és fàcil, governar en coalició tampoc, cedir espai electoral encara menys, sobretot si no tens clar si xuclaràs banqueta d'oposició durant quatre anys. En les últimes hores, Ada Colau ha donat mostres de poder recular i ha dit que es lleva d'al mig si això acosta a Podemos. Després d'una arrencada molt personalista de Mónica García, Més Madrid també ha canviat l'ordre les seves llistes com a gest cap als morats. Podemos no dóna senyals d'estar interessada a acceptar o a cedir alguna cosa. Si ho està, no deixa veure-ho o no ho fa públic. Hi ha el dubte de si alguna vegada van estar interessats realment en la confluència. El pacte de teloners entre Gabriel Rufián i Irene Montero ha acabat aquesta setmana per desfonar esperances, encara que encara queden hores. Aquest inèdit acord lamina la confiança perquè té com a efecte secundari constrènyer als Comuns, que en 2023 van treure millors resultats que #ERC. Bonica manera de començar una relació.