Un test d'ADN permet a un home de 41 anys retrobar-se amb el seu pare biològic a l'aeroport

És divendres a la tarda i desenes de persones esperen que familiars i amics apareguin per la porta d'arribades de l'aeroport de Barajas, a Madrid . Una de les persones que esperen està especialment tibant. Mastega xiclet amb nerviosisme, canvia de postura contínuament i llança mirades compulsivament al mòbil. Les mans a l'esquena, una estirada nerviosa al seu abric i braços plegats. És Carlos Ramírez, té 41 anys i està a punt de #trobar cara a cara amb el seu pare per primera vegada en la seva vida .

"Vinc parlant amb ell nou mesos i estem creant una bonica amistat, sembrant aquest afecte, vulguis o no, perquè clar, un s'acaba creant aquest sentiment", declara Carlos des de la Terminal 4 de l'aeroport de Barajas, el lloc on coneixerà al seu pare biològic al qual va poder localitzar després d'una llarguíssima cerca gràcies a un test de #ADN. "I ara, estic a minuts que arribi i amb els nervis de punta i amb ganes ja que sigui aquí".

Després d'una tediosa espera, Idelmo Medina, el seu pare de 63 anys, apareix entre les portes corredisses. Els dos es fundin en una abraçada i ploren . "Ho vaig aconseguir, va costar molt, però vaig aconseguir trobar-te", li diu Carlos entre llàgrimes al seu pare. La seva cerca ha arribat a la seva fi.

La llarga cerca

Carlos, originari de Veneçuela, va saber que era un fill adoptat per la seva mare quan tenia 12 anys. En el transcurs d'una discussió entre tots dos, la seva mare li va revelar el secret que havia guardat fins llavors: Carlos havia estat lliurat en adopció immediatament després del part de la seva mare biològica. "Ha estat dur el portar aquesta realitat i des de llavors m'he estat preocupant, sofrint, tot això m'ha creat un dolor que d'alguna manera o una altra necessitava sanar i han estat incògnites i preguntes durant tota la meva vida", declara Carlos.

Va començar llavors una llarga cerca dels seus pares biològics dels quals a penes coneixia una informació fragmentària. Sabia que la seva mare era una dona colombiana que li havia donat a llum amb 36 anys i li havia lliurat en adopció a la germana de la seva mare adoptiva al no poder #fer. Abans del part, havia treballat com a criada a la casa familiar del seu pare biològic, llavors un jove estudiant de tot just 20 anys amb què havia mantingut un breu romanç del qual Carlos havia estat fruit. Desconeixia les identitats de tots dos o el lloc on residien, per la qual cosa la cerca va donar aviat amb un atzucac.

Carlos es va anar de Veneçuela amb tot just 20 anys i va acabar per arribar a Espanya on resideix des de 2006. Aquí es va casar i va tenir un fill i la família resideix en Urnieta, Guipúscoa. Els anys van passar, però Carlos mai va renunciar a trobar als seus pares biològics. Va posar fins i tot anuncis en internet, però res va funcionar fins que una amiga li va recomanar fer un test de #ADN amb l'empresa MyHeritage.

Aquests tests ofereixen principalment la possibilitat de rastrejar els orígens ètnics dels clients que decideixen aportar una mostra de saliva. Però gràcies als milions de persones que ja han aportat les seves dades genètiques a hores d'ara en tot el planeta -9,6 milions en el cas de MyHeritage-, els tests també permeten, si el client així ho desitja, revelar la ubicació d'altres persones amb els quals comparteixen #ADN, és a dir, familiars en algun grau de consanguinitat.

A partir d'aquesta eina, Carlos va aconseguir entrar en contacte amb la vídua d'un familiar patern que vivia a Canàries i acabava de morir. A partir d'aquest fil, Carlos va aconseguir entrar en contacte amb altres familiars biològics a Veneçuela, però després de mesos de perquisicions, no va aconseguir obtenir la identitat del seu pare. Quan també aquesta via semblava tancada, va contactar per última vegada amb la vídua del seu familiar, que va accedir a mirar en l'agenda telefònica del seu difunt marit i li va passar un contacte: Prevalc Idelmo.

"Aquest és fill meu"

Idelmo tenia 20 anys quan va tenir un romanç secret amb la dona que treballava de criada a la casa de la seva cosina, on estava vivint mentre estudiava metal·lúrgia i siderúrgia. Després de les vacances estivals, va tornar a la casa del seu familiar sol per a descobrir que el seu amant havia desaparegut sense deixar rastre, després d'informar la família que estava embarassada. Ningú va saber que estava embarassada d'ell i Idelmo mai va saber més del seu amant ni del fill que va donar a llum uns mesos després.

"Allà com l'any 2000, la meva cosina va morir, però ella es va anar conscient que l'embaràs era meu, perquè ella em deia: 'Aquesta dona està embarassada de tu. Però descansa, reposa, perquè si és el teu fill serà a les mans de Déu i estarà ben cuidat'. I després em vaig adonar que qui ho rep, la seva mamà adoptiva, va ser un àngel que Déu va enviar", relata Idelmo, ja al costat del seu fill en una cafeteria de l'aeroport.

La vida de Idelmo va transcórrer a Veneçuela, on va desenvolupar una carrera professional en la puixant indústria petroliera del país sud-americà. Es va casar i va tenir cinc fills. Va tractar de localitzar al seu fill, però totes les persones a les quals va preguntar li deien que la dona havia desaparegut sense deixar rastre. 41 anys després, finalment pare i fill van contactar. Carlos li va enviar un missatge de Whatsapp amb un escarit text: 'Hola senyor Idelmo, li contacto per un tema familiar, si pot, digui'm si el puc cridar'.

"Quan vaig ser jo li vaig retornar la crida i en retornar la crida ell em fa les preguntes que si jo havia tingut una relació amb una senyora d'origen colombià i jo vaig respirar profund i li vaig dir: 'Sí. Sí que la vaig tenir, però, per què em preguntes això?'. Quan ell em tira aquella segona afirmació que em va desarmar: 'Perquè hi ha moltes possibilitats que tu siguis el meu pare' ", recorda Idelmo. "Jo vaig dir: 'Uou, ja va, ja va, ja va, processarem això'. Li vaig demanar que activés la cambra, em vaig posar una camisa, i jo vaig activar la meva. Llavors, quan jo li vaig veure la cara, vaig dir: 'No, què va. Aquest és fill meu'".

No és un somni

Carlos i Idelmo no s'havien vist mai en persona, però portaven nou mesos en contacte per videollamada des d'aquell dia. En aquest temps, han anat generant una relació que esperen consolidar ara cara a cara .

"Jo penso que tot anirà fluint a poc a poc, sempre ho parlem. Li diem, 'Mira', jo des del principi li vaig dir, perquè clar, eh, arribar a la seva vida així de sobte, perquè era com molt invasiu. Llavors jo li vaig dir que solament volia conèixer els meus orígens, que a poc a poc anéssim coneixent-nos, fent una amistat i que aquest vincle es creés. I és el que estem fent", declara Carlos, visiblement emocionat. "Això ha estat bastant increïble. Et pareixis un moment i penses: 'De debò em reuniré amb el meu papà?'. És una cosa molt forta, alguna cosa que no passa tots els dies, a vegades penso que és com tot un somni, però el toco i no, no és un somni".

Vols explicar-nos alguna cosa? Aquest és la teva bústia

Si vols contactar amb 20minutos , realitzar alguna denúncia o tens alguna història que vols que comptem, escriu a través del formulari de Ciudadano20 o escriu un correu a ciudadano20 @20minutos.es . També pots subscriure't a les newsletters de 20minutos per a rebre cada dia les notícies més destacades o l'edició impresa .