Panotxes, peles de coco i el "tesorium" romà: totes les alternatives al paper higiènic abans que existís

Coneixeu aquestes escenes de pel·lícula en les quals un avi li compta al seu nét histories de la guerra que se li queden gravades per sempre? Alguns vam tenir una versió menys èpica: la de com, després de fer de ventre en el camp, els nostres majors es netejaven amb pedres el menys afilades possible. El que a les generacions criades amb paper higiènic els sembla una bogeria va ser, durant gairebé tota la història, el normal.

El paper higiènic tal com el coneixem és un invent sorprenentment recent. El primer que es va vendre empaquetat als Estats Units va ser el de Joseph Gayetty , en 1857. Eren fulles soltes, impregnades d'àloe i amb el nom de l'inventor com a marca d'aigua, que s'anunciaven gairebé com un producte de farmàcia capaç de prevenir les hemorroides. El lògic seria pensar que va ser un èxit immediat, però no ho va ser.

Durant dècades, en les latrines estatunidenques s'usava el paper que hi hagués a mà: periòdics, almanacs o catàlegs de venda per correu. Reciclar el que arribava en la bústia sortia molt més barat. A més, l'assumpte era massa íntim com per a entrar en una botiga a demanar paper per a #netejar el cul.

El rotllo va canviar les coses. En 1871, Seth Wheeler , d'Albany (Nova York), va patentar el paper perforat en rotllo, oficialment com a “paper d'embolicar”. En 1891 va registrar una altra patent el dibuix de la qual mostra el rotllo penjant per damunt, la que avui es treu a relluir en l'etern debat de “per damunt o per sota”. Des de 1890 la Scott Paper Company venia el seu paper als hotels, la qual cosa li va donar un aire de luxe. I hi havia una raó molt pràctica per a adoptar-ho: amb l'arribada de les canonades, la molsa, els draps o el paper de periòdic embussaven les canonades, i els lampistes passaven factura.

Els xinesos, això sí, ens portaven segles d'avantatge. Allí el paper es coneixia des del segle II a. C., i la primera referència coneguda al seu ús per a #netejar és de l'any 589. Aquest any, el funcionari Yan Zhitui va escriure que no s'atrevia a usar amb aquesta fi paper en el qual hi hagués cites dels clàssics confucianos. En 1393, la cort Ming encarregava 720.000 fulles a l'any, i la família de l'emperador Hongwu tenia les seves a part, més suaus i perfumades.

Remuntant-nos molt

Qui no podia #pagar el paper usava pals. En una latrina de Xuanquanzhi , una estació de la Ruta de la Seda en ús entre el 111 a. C. i el 109 d. C., van aparèixer pals amb tela embolicada en un extrem , encara amb restes de femta. L'anàlisi, publicat en 2016, va trobar ous de quatre paràsits intestinals. Un d'ells, el trematodo hepàtic xinès, només viu en zones humides situades a més de 1.500 quilòmetres. Va ser la primera prova arqueològica que els viatgers de la Ruta de la Seda propagaven malalties.

A Europa, l'aigua també va tenir el seu moment. El bidet va sorgir a França a la fi del segle XVII (la primera referència escrita és de 1710) com un moble més del dormitori, i es va estendre sobretot pel sud del continent. Més enllà d'això, les alternatives que s'usaven a Occident són un viatge escatològic a la imaginació dels nostres avantpassats.

Els romans, per exemple, tenien el tersorium : un pal amb una esponja en la punta que s'esbandia en aigua amb sal o vinagre, o en el canal d'aigua corrent que passava als peus de les latrines públiques, on la gent s'asseia espatlla amb espatlla. Encara que Sèneca ho esmenta, hi ha arqueòlegs que dubten que servís per a #netejar i no per a netejar la pròpia latrina. El que sí que està documentat són els pessoi : trossos de ceràmica arrodonits, a vegades fragments d'àmfores trencades, que grecs i romans usaven per a #raspar. Un article del BMJ de 2012 apuntava que el seu ús prolongat podia causar irritacions i complicar les hemorroides.

En els vaixells l'espai era limitat i les travessies duraven mesos. Es conta que els mariners es netejaven amb l'extrem deshilachado d'un cap que després deixaven penjant en la mar, que feia de rentadora. A les illes del Pacífic, com Hawaii, es parla de peles de coco i petxines . I a l'Amèrica rural, on el blat de moro sobrava, les panotxes desgranades van ser durant molt de temps el substitut més a mà.

Avui el paper higiènic sembla insubstituïble, fins que mancada. Al març de 2020, els primers dies de la pandèmia van deixar prestatgeries buides al mig món. A Espanya l'escena es va repetir el 28 d'abril de 2025 , el dia de l'apagada. Aquell pànic també va portar a molta gent a descobrir alternatives. Al Japó, més del 80% de les llars tenen ja un vàter amb bidet incorporat, un invent que Toto va llançar en 1980 i que en 1992 només estava en el 14% de les cases. Pot ser que les panotxes no tornin, però el rotllo de paper potser no és el final d'aquesta història.

En Xataka | Els samuráis van idear com defecar de manera eficient. el Japó ha perfeccionat l'art que ve després: netejar-nos el cul

En Xataka | El bidet ha mort. Ho va matar el metre quadrat i el va enterrar el disseny escandinau

En Xataka | El bidet està desapareixent en els banys de tota Espanya excepte a Zamora. Allí és obligatori per llei

- La notícia Panotxes, peles de coco i el "tesorium" romà: totes les alternatives al paper higiènic abans que existís va ser publicada originalment en Xataka per R. Márquez .