Fernando Roig: «No em poso nerviós, és pitjor: em preocupo, tinc molta angoixa i sofreixo molt»
El president del Vila-real repassa els trenta anys al capdavant del club i reconeix que viu els partits amb molta tensió i estrès, tot i l'orgull per la trajectòria de l'equip.
Serà un moment de tensió per al president del club, tot i que el partit de la Lliga de Campions a Anfield ofereix un símbol de fins a on han arribat
La primera vegada que Fernando Roig va veure jugar el Vila-real com a president seu, va seure a la grada d’un camp petit i emblanquinat amb problemes de formigó i mig buit. Era diumenge a la nit a Segona Divisió, van perdre 3-0 contra el Badajoz i no ho va gaudir gaire.
Però és que no ho gaudeix mai gaire. Ni tan sols dimarts a Anfield ho farà: en el seu trentè any, la presidència més llarga d’Europa, això és pràcticament l’únic que no ha canviat. Més de 1.000 partits i encara passa. «No em poso nerviós. És pitjor: em preocupo, tinc molta angoixa», diu. «Sofreixo molt.
«És emocional jugar contra el Liverpool. Aquest serà el cinquè cop que ens hi enfrontem, el tercer a Anfield. Els altres dos van ser semifinals europees. Miraré l’entrenament del matí, viatjaré amb l’equip. Anirem a dinar; vagem on vagem ens tracten molt bé i nosaltres els tractem bé a ells. L’endemà al matí miraré el juvenil, això sí que m’agrada. I després el partit, que no m’agrada. Lavors tornarem en avió cap aquí molt i molt tard. És molt estressant.»
És l’endemà que el Vila-real hagi guanyat el Nàpols a la Lliga de Campions i Roig es troba en un despatx de la seu de Pamesa, l’empresa de ceràmica de la seva propietat, als afores de la ciutat. Ara està millor, la tensió ha remès. Necessitaven aquesta victòria, la primera a la competició des d’abans d’enfrontar-se per última vegada al Liverpool a la semifinal del 2022 , i, a més a més, sempre està millor l’endemà.
Un armari conté imatges, records, pilotes de futbol i també una de bàsquet. Tres pintures de la seva esposa, Elena Negueroles, omplen la paret del fons. Fa poc que parla quan s’hi reuneixen dues persones, a la taula llarga, davant de l’armari. Les presenta com a conseller delegat del Vila-real i directora de comunicació de Pamesa; també són el seu fill, Fernando, i la seva filla, Elena, anomenats així pels seus pares.
«Avui sí que ho puc gaudir, l’endemà, demà i demà passat», diu el president de 79 anys. «Fins que arribi l’Elx dissabte i sigui hora de tornar a sofrir. I després el dia del Liverpool. Per a mi és molt estressant.»
Llavors, per què ho fa? «Perquè quan s’acaba el partit hi ha aquella satisfacció, aquella sensació que el poble, la província, ho han gaudit, que admire el seu equip. Es tracta de comunitat. Costa diners a la gent venir a veure un partit. El que volen és gaudir-ne i el que nosaltres volem és donar-los això.»
Ho han fet, han recorregut un llarg camí. «Recordo aquell partit de Badajoz pensant “així és com comença tot”», assenyala. «No teníem ciutat esportiva. Entrenàvem en qualsevol tros de gespa que trobéssim. L’estadi cabia menys de 4 de persones. El primer era intentar construir una plantilla que pogués pujar, trobar un camp on jugar, uns vestidors decents, crear un planter.»
Era el maig de 1997 i Roig descriu l’oferta per comprar el club com una oportunitat, però s’assemblava més a una súplica. Per la supervivència i l’estabilitat, no per l’èxit; demanar Anfield hauria estat absurd.
El Vila-real havia passat la major part de la seva història a Tercera, havia arribat a la Segona B regionalitzada nou anys abans i mai no havia jugat a Primera. A Segona Divisió per primera vegada, amb prou feines tenien 1.500 socis, lluitaven per mantenir-se a superfície i l’exjugador i actual president estava greument malalt. La seva família buscava algú que agafés el club i assumís un deute proper als 80 milions d’euros.
L’home a qui van encomanar trobar un comprador va ser José Manuel Llaneza. Un dia, Llaneza va venir a aquestes oficines. Roig tenia diners i experiència amb l’esport: el club de bàsquet València Pamesa. El seu germà Paco era propietari de l’equip de futbol del València.
Aleshores, per què assumir un altre club? I per què a Vila-real, a una hora de la costa cap amunt? «Totes les meves fàbriques són aquí: aquí, a Almassora, a Onda, a l’Alcora; el 98% de tota la ceràmica que es fa a Espanya es fa aquí en un radi de 50 quilòmetres al voltant de la ciutat. Coneixíem molta gent a Vila-real, a la província de Castelló. Aquest era el nostre lloc, on podíem tornar una mica.
«I el propietari volia vendre; era una oportunitat. Van venir a nosaltres. Jo havia estat al Pamesa València des de 1986. Havíem estat a la segona categoria i els havíem portat a l’ACB [la màxima divisió professional de bàsquet a Espanya], així que tenia certa experiència. Encara els miro. Ahir, després del partit [del Nàpols], els vaig mirar contra l’Olympiacos a la tauleta tàctil.
«Vaig ser president de tots dos durant un temps, però no es podia combinar. Recordo guanyar la Copa del Rei de bàsquet al mateix temps que jugàvem a Numància.»
Un altre dels germans de Roig, Juan, va continuar al Pamesa València. Juntament amb Llaneza, director general, conseller delegat i vicepresident, va començar a construir al Vila-real. «En una ciutat de 52.000 persones, vam fer una cosa de la qual podem estar orgullosos», afirma. Allò que van fer gairebé no es pot creure, tot i que la inversió va ser forta i Roig insisteix que mai no hi va haver cap dubte. Això, diu, és exactament com s’ho havien imaginat.
Bé, potser no ben bé. «Pujàvem, probablement abans d’estar realment preparats, i després baixàvem de nou directament. Vam tornar a pujar. Vam entrar a Europa, vam arribar a una semifinal de la Lliga de Campions el 2006 . Hem pujat tres vegades, hem baixat dos.
«El segon descens el 2012 va ser terrible: molt, molt dur. Vam començar aquell any a la Lliga de Campions, però no vam guanyar cap partit i vam baixar en l’últim minut de l’últim partit. Vam estar a Segona Divisió durant un segon en tota la temporada, però va ser l’últim segon . vam haver de vendre jugadors, reconstruir. Vaig haver de “compensar”.»
Això va ser un avís que van tenir en compte. Roig va vendre una participació del 2,4% del 9% que tenia al supermercat Mercadona per equilibrar els comptes. El Vila-real havia estat prèviament part del grup Pamesa, però es van separar, només va quedar el patrocini i tot el model es va reestructurar. Ara diu que el primer objectiu cada any és la supervivència —«42 punts i toca brindar»—, fins i tot si les ambicions, i de fet el model, veuen Europa com un mínim.
La dimensió del club també ho fa. Quant heu invertit al llarg dels anys? «No sabria dir-ho. Potser uns 200 milions d’euros. Hi ha hagut molta inversió: la ciutat esportiva, una altra ciutat esportiva, l’estadi.»
Roig mira el seu fill. «180 milions d’euros, potser? No ho he calculat tot, però el Vila-real val més que tot això. No podem competir econòmicament amb els clubs més grans, els clubs estatals. No podem tenir sous de 10 milions, 12 milions, 15 milions, 20 milions. La nostra política és clara: ser sostenibles, gastar el que podem generar. No som un club venedor, però si algú ofereix la quantitat adequada potser venem, per dos motius: un, l’economia. I dos, no truncarem la carrera d’un jugador.
«Seguim creixent: hem ampliat l’estadi: més de 23.000 espectadors. Molt bonic, molt còmode, molt groc. Estem reformant constantment.»
Hi ha una altra mirada a través de la taula, una cosa que Roig repeteix sovint. «El conseller delegat ho fa tot ara: és ell qui decideix, lidera i executa», assenyala. «Ens porta per un bon camí. Jo ja no faig res. L’únic que faig és patir durant els partits. Pensem que hem fet una cosa important, però el que realment importa és el que ve després. En 30 anys hem passat 27 temporades a Primera Divisió i 19 a Europa.»
Si Anfield ofereix un símbol de fins a on han arribat, també ho fan els rivals del Liverpool a l’est. «Quan vam anar a fitxar Diego Forlán del Manchester United, li vaig dir a Llaneza: digueu-los que baixin a jugar un amistós aquí, feu-ho part de l’acord. I van respondre: “On? A Vila-real?”», explica Roig. «Vaig dir: “No patiu, vindran l’any vinent… i ho faran de franc.” I l’any vinent, o potser al següent, van venir a la Lliga de Campions.
«En Diego no jugava gaire, però el vam cuidar, li vam donar afecte i va ser un gran jugador. Va guanyar la Bota d’Or aquí. Com que era al Vila-real, ningú no en va parlar gaire. Quan la va tornar a guanyar, a l’Atlètic, llavors sí que en van parlar.»
«Si voleu, ens podeu anomenar un club familiar; ho admetem. És un club sense pressió, amb poca atenció mediàtica, sense cap de les enveges tòxiques que tenen altres clubs. La pressió, les exigències, ens les hem de crear nosaltres mateixos. Sobretot, creem un ecosistema.»
Funciona. Va començar amb la inversió en jugadors consolidats, especialment de Sud-amèrica. Però també van cercar futbolistes emergents i a poc a poc el planter, construït sobre un antic tarongerar, va donar fruit. Quan s’esmenta Santi Cazorla, que hi va arribar de tesa adolescent, els ulls de Roig s’il·luminen. «Un excel·lent jugador i una excel·lent persona. Va venir de petit. El Reial Madrid el volia, però el vam convèncer perquè es quedés.
«Va superar tant de patiment amb aquelles lesions , i després va tornar per al final. No sabia si podria tornar a jugar, però el vam acollir de nou, ens va alegrar donar-li aquesta oportunitat i ell ens va regalar tres anys superbs més.
«I vam tenir un guanyador de la Pilota d’Or aquí. En Rodri va estar amb nosaltres cinc anys. Volia progressar i nosaltres no l’anàvem a aturar: va anar a l’Atlètic de Madrid, de l’Atlètic al Manchester, i va guanyar la Pilota d’Or. En guardem grans records, una bona relació. Em fa molts d’orgull veure’l guanyar el Mundial.
«No només ell: l’Álex Baena va venir al Vila-real amb 11 anys. Va passar aquells primers anys de melangia, sense ser a casa seva a Almeria, però va créixer aquí. En Yeremy [Pino] va venir molt jove. En Borja Iglesias també. Això és un exemple del que volem ser.»
Si li demaneu a Roig un jugador de tots els que han passat pel Vila-real més enllà de Juan Román Riquelme o Robert Pires, Marcos Senna, Bruno Soriano i Gerard Moreno, és Pau Torres qui li ve al cap . «Va néixer al poble i hi va triomfar, va guanyar un títol europeu», diu, «que va ser l’únic partit al qual no vaig poder anar».
Tots aquests partits i el president del Vila-real es va perdre aquell. La final de la Lliga Europa del 2021, la victòria més gran, més èpica de totes, la que va completar un camí i pertanyia a tothom, el seu primer trofeu. El futbol pot ser cruel.
«Tenia Covid la setmana abans», explica Roig. «Vaig aconseguir certificats de tots els laboratoris de Vila-real: tots mostraven que era negatiu. Però com que estava dins la bombolla de l’equip, la UEFA va exigir algun altre certificat. No hi havia temps. Vam provar de discutir-ho, de fer una mica de pressió. No va servir de res. Però em va omplir d’orgull. I quan en Pau em va dedicar la victòria, va significar moltíssim. Fins i tot va tornar de Polònia i em va regalar la seva medalla.»
És aquí, un simple disc d’or en cinta negra, al voltant d’una pilota de partit a l’armari darrere del fill i la filla de Roig. «En Pau la va guanyar allà. Pel que fa a mi, vaig haver de tornar en avió i veure la final tranquil·lament a casa amb la meva dona. Bé, “tranquil·lament”? També hi vaig sofrir, terriblement.»
