La dolçor de Sant Donís

Amb l'arribada de l'octubre, els carrers comencen a perdre els colors de l'estiu. Els arbres ja han deixat anar les primeres fulles, les tonalitats ocres i terroses guanyen espai i les rutines tornen a ocupar els dies. La tardor té alguna cosa d'estrena i de pausa alhora: mentre reprenem el curs, potser també mirem una mica enrere. Pensem en els mesos que han passat, en els llocs on hem estat i, sobretot, en les persones que hi han estat amb nosaltres. Les que han compartit els dies extraordinaris i també els més senzills. Les que continuen a prop i les que, per un motiu o un altre, voldríem tornar a tenir al costat. És precisament enmig d'aquesta sensació d'enyor que hi ha racons del País Valencià on, a principis d'octubre, l'estació es resisteix a perdre el color. Els aparadors de les pastisseries s'omplen de fruites de massapà: taronges, llimones, cireres, maduixes i carabasses apareixen ordenades als taulells, modelades amb tanta precisió que semblen acabades de collir. Al seu costat, les figures de la piuleta i el tronador recorden una festa antiga, quan la pólvora perfumava els carrers i els petards trencaven el cel. Aquest paisatge de colors, formes i sabors és el resultat d'un costum que cada 9 d'octubre torna a posar l'amor al centre de la festa. La història de la mocadorà, però, no es pot explicar com una tradició nascuda sencera en un únic moment. És el resultat de diversos costums que es van trobar al voltant d'una mateixa celebració. Entre la recordança d'un territori, la pólvora, el massapà i el costum de regalar, acabaria prenent forma la mocadorà de Sant Donís. El rastre d'una celebració emmudida Per entendre com va néixer cal remuntar-se a la data mateixa. El 9 d'octubre és una jornada vinculada a la història de la ciutat de València: l'any 1238, Jaume I va entrar a la ciutat després de la conquesta i, amb els anys, aquella jornada es va convertir en una celebració de caràcter públic. El primer centenari, el 1338, va donar lloc a actes commemoratius i, finalment, la festa va anar adquirint una dimensió anual vinculada també a Sant Donís. La pólvora i els coets hi van ocupar ben aviat un lloc destacat, fins al punt que la vigília de la festa els carrers i edificis de la ciutat podien omplir-se de petards i espectacles pirotècnics. Durant segles, aquella celebració va viure al carrer. Però després de la guerra de Successió, els Decrets de Nova Planta de Felip V van prohibir la commemoració pública del 9 d'octubre i, amb ella, els actes que l'acompanyaven. La festa va perdre la seva expressió oficial, però alguns dels seus símbols van trobar altres maneres de sobreviure. La memòria va passar a les cases i als obradors, i allò que havia format part d'una celebració pública va començar a prendre formes més petites i domèstiques. Segons una de les explicacions més esteses sobre l'origen d'aquestes figures, els confiters valencians haurien reproduït en massapà alguns dels petards que havien desaparegut dels carrers.