Endevina qui ve aquesta nit a fer una orgia
El tercer llargmetratge d’Olivia Wilde (després de la divertidíssima Booksmart i de la irregular No et preocupis, estimada) desmunta el mite que l’original sempre és millor que la còpia. Wilde i el seu equip de guionistes (dos excel·lents actors còmics, Rashida Jones i Will McCormack) imprimeixen al text de l’obra teatral de Cesc Gay, Els veïns de dalt, i a la seva adaptació cinematogràfica, Sentimental, una velocitat vertiginosa i una energia contagiosa. La història és la mateixa: dues parelles de veïns, un únic espai, l’apartament d'un matrimoni i una proposició sexual molt indecent. Però les variacions de guió de Wilde i el seu equip, com també la rapidesa marejant d'un muntatge que accelera les reaccions contraposades dels personatges, transformen La invitación en una comèdia neuròtica que recorda una època del cinema nord-americà, la dels films d’Elaine May, Paul Mazursky i Mike Nichols, en què el gènere còmic també servia per tractar qüestions adultes; en aquest cas, el qüestionament del matrimoni i del romanticisme heterosexual. Tot i que la primera part del film resulta una mica histèrica, Wilde té un as a la màniga per reconduir l’obra cap a una segona meitat en què l’humor conviu amb la malenconia: l'excepcional quartet d’intèrprets. Si el càsting i la direcció d’actors formen part de la posada en escena, podem afirmar que Wilde és una directora superdotada: Edward Norton no havia estat mai tan divertit, Penélope Cruz vessa carisma (ningú diu jamón en castellà com ella) i la cineasta dota el seu propi personatge de l’energia excèntrica (i el pentinat) d’una jove Diane Keaton. El veritable cor del film és, però, Seth Rogen, un actor còmic profundament original (i un creador excepcional, com ha demostrat The Studio) capaç de fer aflorar una inseguretat i una vulnerabilitat doloroses sota una superfície d’ironia corrosiva, una habilitat només a l’abast dels més grans.
