S'ha mort a l'AI? La nova pel·lícula de Doris Dörrie planejant robots d'atenció

Hamburg en un futur proper: en comptes de conductors humans, robots entre paquets. A les cafeteries, els robots munten entre les taules, servint restaurants. Pel carrer, una trobada troba robots humanoides caminant per gossos, Mr. o per l'altra banda, gent que agafa els gossos robot per fer un passeig.

Aquesta és l'escenari de Doris Dörrie la nova pel·lícula, "Frau Winkler verläst das Haus" ("Srs. Winkler surt de la casa"). Al centre del gràfic hi ha una dona gran que ja no pot viure sola després d'una caiguda. Amb la seva única filla incapaç de proveir atenció permanent, la solució sembla prou simple: un robot d'atenció amb un programa integrat EOL o "End of Life." Aquest robot no només ajuda amb la vida diària, sinó que també pot ajudar la mort en certes condicions, a saber quan la persona desitja acabar explícitament la seva vida i reunir-se amb el criteri mèdic corresponent.

La pel·lícula d'en Dörrie va abordar diversos problemes socials importants amb una increïble brillantor. Aquestes inclouen els reptes que s'enfronten a societats envellides com Alemanya, el Japó i la Xina, la qüestió de morir en els seus termes i una relació mare-filana que planteja qüestions de culpabilitat i responsabilitat. Tot i que la història està establerta a Alemanya, aquests temes ressonaven globalment.

"Escric sobre els moviments i interessos personalment," va dir Dörrie.

Un dels millors directors de pel·lícules alemanys contemporanis, Dörrie va aconseguir el seu avanç el 1985 amb la comèdia "Men..." va guanyar més reconeixement internacional amb pel·lícules com ara el "Chery Blossoms" del 2008 i " Salut de Fukushima" (2016).

El suïcidi és una de les qüestions ètica més complexes del nostre temps. Les lleis van variar arreu del món. Tot i que alguns països permeten a euhanasia activa sota certes condicions, altres prohibits i criminalitzen totes les formes de morir-se.

Per a veure aquest vídeo habiliteu JavaScript i considereu l' actualització a un navegador web que permet l' HTML5 vídeo

En la seva pel·lícula, en Dörrie pregunta què passa quan la intel·ligència artificial comença a calcular el cost de tenir cura d'una persona gran i pesar si aquest cost encara porta a la societat.

La idea subjacent no és nova, ha dit Dörrie, apuntant a la llegenda japonesa de Narayama, que també s'esmenta a la pel·lícula. Segons la llegenda, els nens grans van ser responsables de portar els seus pares a una muntanya i deixar-los morir perquè no hi havia prou menjar per a tothom. "I aquest també és el debat que ens enfrontem a un cert punt: podem realment permetre que la gent gran visqui més i més temps? "

En la pel·lícula d'en Dörrie, la gent gran pot prendre les seves pròpies decisions un cop arribin a un cert estat de salut, però no poden canviar les seves ments més tard. Però què significa realment prendre una decisió lliurement? "És una situació complicada," diu Dörrie, perquè la pregunta és fins a quin punt s'ha pressionat per prendre aquesta decisió, "no només perquè té més sentit econòmic, sinó que ja no és una càrrega sobre els éssers estimats d'un en aquest cas, la filla d'un... "

La pel·lícula sovint augmenta aquestes preguntes indirectament i amb un munt d'humor obscur. En un moment, un assessor d'atenció presenta la característica EOL a la Sra. Winkler com una opció atractiva i, per sobre de tot, fàcil de fer que soni com si no hagués res més per a que ella es preocupi.

En Dörrie no està interessat en el dimoni de la IA en la seva pel·lícula, en el contrari. A la pel·lícula, el robot cuidat, que la Sra. Els noms de Winkler Pavlovich ajuda a la dona gran a redescobrir algunes de les seves coses per vida i sortir de la casa.

"Quan viatges a través d'Alemanya, veus petites cases per tot arreu, i estadístiques mostren que una persona gran viu sola a cada casa," va dir Dörrie. "Si l'AI pot ajudar en aquestes circumstàncies, per què no l'utilitzem?," Va dir que buscava explorar aquesta ambigüitat en la seva pel·lícula. Dividint les coses en blanc i negre no seria ni interessant ni en la seva vista, amb precisió.

Dörrie i la seva tripulació es van sorprendre en filmar com de ràpid la gent pot desenvolupar vincles emocionals amb robots. Ella atributs això al cervell humà. "Cem el que es mogui i parlem com un ésser viu. No podem evitar-ho," explica. I això és precisament el que necessitem prestar atenció quan interactua amb la IA, en Dörrie diu. "Com sovint som conscients realment que estem parlant amb una màquina en comptes d'un ésser viu? Aquestes són coses que hem d'aprendre."

Per a veure aquest vídeo habiliteu JavaScript i considereu l' actualització a un navegador web que permet l' HTML5 vídeo

A mesura que l'AI es desenvolupa, sembla que els límits entre els humans i les màquines es tornen cada cop més borrosa. Per això hem de parlar-ne, Doris Dörrie diu. En la seva vista, les coses es tornen problemàtic "quan ja no podem distanciar-nos de la tecnologia i deixar de formar els nostres propis pensaments."

Els éssers humans han de preguntar-nos qui som i què ens defineix, Dörrie va dir. "Crec que hi ha una gran diferència entre robots i nosaltres, i aquesta és la capacitat de jugar. Un robot pot iniciar un joc, que explica, "però jugar a si mateix és quelcom profundament humà perquè no té sentit ni propòsit."

Al costat d'aquestes qüestions filosòfices sobre el que significa ser humà, Dörrie fa una clara crida a la regulació de l'AI. "En algun moment, també vam haver de discutir les armes nuclears internacionalment. Hem parlat de tota mena de temes del passat, i no només hem parlat d'ells, que també hem aconseguit trobar solucions."

"I crec que hem de moure molt ràpidament en això," va dir Dörrie.

Aquest article es va escriure originalment a l'alemany.

Per a veure aquest vídeo habiliteu JavaScript i considereu l' actualització a un navegador web que permet l' HTML5 vídeo