Carles Puigdemont exposa el seu vessant personal: “La Catalunya que vaig deixar no existeix”

Quan l’aplicació de l’amnistia al president Carles Puigdemont sembla més a prop que mai, amb la possibilitat de posar fi a nou anys d’exili, el president ha obert les portes de casa seva a Waterloo. En una entrevista amb Jordi Basté al programa Pla seqüència , de la 2Cat, ha mostrat el vessant més personal d’un exili que ha condicionat tant la seva trajectòria política com la vida familiar.

Tanmateix, en un exili com el seu, la vida personal i la política s’entrelliguen constantment. Al rebedor de la Casa de la República hi ha una urna del referèndum del Primer d’Octubre. “És un símbol que ens acompanyarà la resta de la nostra vida i ultrapassa la política”, ha explicat. Durant la conversa, Puigdemont ha mostrat els espais de la casa: la zona reservada als voluntaris que s’encarreguen de la seva seguretat, la sala d’enregistrament, la cuina i un petit hort al jardí. També ha parlat de la relació amb els veïns de Waterloo i de com s’ha adaptat a la vida quotidiana a Bèlgica i ha mostrat el vehicle amb matrícula 1-O-2017.

En l’entrevista ha recordat com havia sortit de Catalunya, la nit del 29 d’octubre de 2017. Ha explicat que havia passat la primera nit a l’hotel Chambord de Brussel·les i ha desmentit que hagués fugit amagat al maleter d’un cotxe, una versió que s’ha repetit aquests anys. “Vaig sortir al vespre i, per cert, no vaig anar mai en cap maleter”, ha dit. Fins i tot, irònicament, ha explicat que l’última vegada que havia viatjat en un maleter devia ser quan era molt petit, a la furgoneta dels pares.

També ha aprofundit en el retorn del 8 d’agost de 2024, coincidint amb el ple d’investidura de Salvador Illa . Ha explicat que volia denunciar l’incompliment de la llei d’amnistia per part de la justícia espanyola. “Calia denunciar davant del món que hi havia un estat que no complia les seves lleis. Un maó més que Espanya és una democràcia incompleta”, ha afirmat. La seva intenció –ha afegit– era arribar fins al parlament i estava disposat a ser detingut després d’haver-hi intervingut. “Jo hauria volgut entrar al parlament”, ha dit.

Abans d’aquell retorn, havia fet una prova per comprovar si la policia vigilava els seus moviments: va enviar un conductor amb el seu cotxe de matrícula belga fins a la casa familiar de Sant Julià de Ramis (Gironès). Segons que ha explicat, ningú no el va aturar a la frontera ni el va seguir.

La conversa també ha permès de conèixer el funcionament de la Casa de la República . Puigdemont ha dit que es finança íntegrament amb donacions privades i que no rep diners públics. Els primers temps d’exili es va establir en un habitatge de lloguer a Lovaina, però més tard va decidir de traslladar-se a Waterloo. Ha explicat que havia triat aquest municipi perquè volia continuar fent política al cor d’Europa, tot i que hauria pogut instal·lar-se a Catalunya Nord o en algun altre indret on no hi hagués risc d’extradició a l’estat espanyol.

Puigdemont ha dit que, quan se n’anà a l’exili, es va mentalitzar que potser no tornaria mai a Catalunya. Fins i tot després de l’aprovació de la llei d’amnistia va continuar preparant-se per a aquesta possibilitat. “Vaig assumir que no tornaria i vaig començar a escriure i a fer plans”, ha dit. Ara veu el retorn més a prop, però encara no se’n refia del tot. “Hauran d’acabar signant la rendició. El retorn s’ha de preparar”, ha dit.

També ha admès que, malgrat haver seguit de prop l’actualitat política, haver-se reunit amb persones de tota mena i haver disposat d’informació constant sobre la situació del país, quan torni haurà de reconnectar amb la realitat catalana i conèixer-la de primera mà. “És evident que la Catalunya que vaig deixar no existeix”, ha reconegut. Per això, té clar que el retorn no es pot limitar a instal·lar-se novament a Catalunya, sinó que vol recuperar el contacte directe amb el país. “No em puc quedar tancat a casa, he de recórrer els Països Catalans, i un dia anar a Madrid”, ha dit.

Entre les visites que ha rebut a l’exili, ha destacat la de l’ex-president del Barça Joan Gaspart , de qui recorda especialment la generositat. “Em va demostrar que és una persona amb un cor immens”, afirma. Ha explicat que Gaspart havia posat a la seva disposició un hotel que tenia a Brussel·les, un gest que no ha oblidat: “Ho recordaré tota la vida.”

Nou anys d’exili marcats per les pèrdues familiars

Més enllà de les conseqüències polítiques i judicials, els nou anys d’exili han tingut un impacte profund en la vida personal de Puigdemont. D’ençà que se’n va anar a Bèlgica, a final d’octubre del 2017, ha hagut de viure lluny de bona part de la família, veure créixer les filles a distància i afrontar la mort dels pares sense poder-los acompanyar en els darrers moments ni assistir als funerals.

El primer a morir-se va ser el seu pare, Xavier Puigdemont , el 6 de novembre de 2019, a noranta-un anys. El president va haver-se’n d’acomiadar per Skype i no va poder assistir al funeral a Amer (Selva), que va seguir per videoconferència. El 29 d’abril de 2024 es va morir la seva mare, Núria Casamajó , quan Puigdemont es trobava a Catalunya Nord fent campanya per a les eleccions catalanes. Tampoc no va poder ser al seu costat durant les darreres hores ni assistir presencialment a l’enterrament, que va seguir per videoconferència. “El seu fill ha anat a l’exili i no l’ha vist tornar”, ha lamentat, una circumstància que la mare també va viure amb el seu pare, mort a l’exili.

Quan Basté li ha demanat què faria primer de tot, més enllà del vessant polític, ha dit que visitaria la tomba dels seus pares, hi portaria flors i visitaria la casa de Sant Julià de Ramis.

L’exili també ha condicionat la vida familiar quotidiana. La seva dona, Marcela Topor , i les dues filles han alternat les estades a Catalunya amb les visites a Waterloo. “Vam dir que parlaríem molt poc per no fer una explotació sentimental del nostre dolor”, ha explicat Puigdemont, que ha reconegut que a la seva dona li ha correspost d’assumir bona part del pes de la criança de les filles durant l’adolescència.

Durant una etapa van viure tots junts a Bèlgica, però més tard Puigdemont hi va continuar residint mentre la família s’hi desplaçava els caps de setmana, durant les vacances i sempre que podia. En aquests anys, les filles han passat de la infantesa a la vida adulta, un procés que ha viscut en bona part a distància. La impossibilitat de compartir moments importants amb els seus i de tornar a Amer ha estat una de les conseqüències personals més dures d’aquests nou anys.

Nou anys d’exili i de batalla política i judicial

L’exili de Puigdemont va començar a final d’octubre del 2017, tres dies després de la declaració d’independència i de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Es va traslladar a Bèlgica amb uns quants consellers, mentre la justícia espanyola començava a actuar contra els impulsors del referèndum del Primer d’Octubre i la declaració d’independència.

D’ençà d’aleshores, Waterloo s’ha convertit en el centre de la seva activitat política i en un símbol de l’exili. Durant aquests anys també ha mantingut una intensa batalla judicial contra les ordres de detenció dictades pel jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena . Puigdemont va ser detingut el març del 2018 a Alemanya, quan tornava d’un viatge a Finlàndia, però la justícia alemanya va descartar-ne l’extradició pel delicte de rebel·lió. Més endavant, el setembre del 2021, va ser detingut a l’Alguer, a Sardenya, arran d’una nova ordre europea de detenció, i va ser posat en llibertat.

Entremig, el maig del 2019, va ser elegit eurodiputat. L’accés al Parlament Europeu li va permetre de traslladar el conflicte català a les institucions europees i continuar l’activitat política de Brussel·les estant, juntament amb Toni Comín i Clara Ponsatí , també exiliats. La qüestió de la immunitat parlamentària i les euroordres va originar uns quants procediments davant la justícia europea.

A Waterloo també va participar en les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez el 2023, que van desembocar en l’acord entre Junts i el PSOE i en l’aprovació posterior de la llei d’amnistia. La llei, aprovada el 2024, no va implicar d’entrada la fi de la persecució judicial contra Puigdemont. Llarena va refusar d’aplicar-li l’amnistia pel delicte de malversació i va mantenir l’ordre de detenció. Això li va impedir de tornar amb normalitat, fins i tot després d’haver-se presentat com a candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del maig del 2024.

La batalla judicial ha continuat marcant el seu exili fins aquests darrers mesos, amb els recursos sobre l’aplicació de l’amnistia i les decisions dels tribunals espanyols i europeus. Ara aquest caní sembla arribar a un punt final, i amb el retorn imminent a casa.

En els moments finals, abans del comiat, Basté li ha demanat: “Ho tornaries a fer?” Puigdemont ha respost sense pensar-s’ho: “Ho faig i no he deixat de fer-ho.”