L'autenticitat en política

Andy Burnham, el progressista primer ministre britànic que va substituir al seu correligionari l'impopular Sir Keir Starmer fa tres mesos, aviva el deliri entre els seus. Ho aconsegueix també entre els qui fins ara no han estat mai afins al seu Partit Laborista. Aquest entusiasme és equiparable, encara que en sentit diametralment oposat, al destemplado menyspreu que desperta el president del Govern espanyol entre tiris biempensantes i troians que fins abans d'ahir sempre votaven al Partit Socialista. Hi ha alguna cosa en el que fa, projecta i representa Burnham que a Pedro Sánchez se li escapa per complet? Quin és el truc que es guarda el polític britànic per a surfear les ones d'una irresistible popularitat transversal? O, per emprar un plantejament més amable, quina és la virtut de dir la veritat que, almenys de moment, se'l reconeix al flamant Prevalgui Minister? Burnham, que va néixer en 1970 i es va afiliar al Partit Laborista en la seva adolescència, rep banys de massa aquí on va i els mitjans li tracten amb reverència. La seva principal carta de presentació és que durant nou anys va ser un molt reeixit alcalde Manchester. Va convertir l'abans decadent segona ciutat d'Anglaterra, després de Londres, en una urbs d'espectacular creixement i enormement confiada amb si mateixa. Sánchez, dos anys més jove, polític professional com el que més i també socialista tota la seva vida, és, probablement, el personatge públic més odiat en aquests pagaments des d'aquell alterós nascut en Messina que va ser el marquès de Squillace, ministre de Carles III. Squillace va provocar un violent motí i va haver de fugir de tornada al seu Sicília natal quan va dictar un bàndol municipal que prohibia l'ús de la capa llarga amb la finalitat de reduir la delinqüència. L'arrogant bàndol que penalitzava una cosa tan íntima i individual com és la vestimenta que un tria va satisfer el got del rancor que se li tenia al modernitzador ministre. Sánchez ignora el que és essencial per a la convivència com és la seguretat de la ciutadania i la transparència i els controls que vigilen els processos democràtics. Aquests són temes sagrats. I normes d'obligat compliment. Després de vuit anys al capdavant d'una coalició de govern minoritària i cosida amb agulles, ja ha arribat fins al topall el got del ressentiment que ha anat omplint el president del Govern. L'antipatia i les “ganes” s'han desbordat i no podia ser d'una altra manera. Sánchez és grollerament insultat perquè va abandonar Ceuta a la seva sort quan es va anar de vacances, perquè es recolza en mafiosos que controlen les clavegueres del seu partit, perquè va maniobrar per a alterar el cens electoral al seu favor amb la “Llei de Néts”. Sánchez passa del parlament amb el no menys trampós recurs d'acudir a la Diputació Permanent del Congrés per a convalidar decrets llei que havien estat rebutjats per l'hemicicle que reuneix els representants de la sobirania popular. Es dirà que si anés per ell ho tancaria a calç i cant com espadón colpista.

Es respiren altres aires a Regne Unit. El que sembla que està en la conversa dels britànics són dues coses. Una és la virtut de la qual amb sorprenent naturalitat emana Burnham. L'altra consisteix en la capacitat de tenir molt clar la destinació i com s'arriba a ell. Això segon és alguna cosa que maneja Burnham amb, de moment, indubtable encert i que depèn del primer. El britànic promet un futur lluminós que és els que tota societat aspiracional demanda dels seus dirigents polítics i, ara com ara, sembla que se li creï perquè ha donat la volta a unes molt negatives enquestes que abans apuntaven a l'ascens imparable del populisme de dretes i d'esquerres. Reflexiona Pedro Sánchez sobre la disparitat entre ell i Burnham? Al cap i a la fi els dos es tenen per socialdemòcrates en el costat correcte de la Història i tots dos afirmen la seva lleialtat a les mateixes buenistas doctrines. Diuen que estan en política per a acabar amb la desigualtat. Diuen que volen construir la societat justa amb quantes enginyoses escales mecàniques d'ascens social siguin necessàries. El futur lluminós de Burnham és una meta tangible perquè se centra en el reingrés de Regne Unit a la Unió Europea. Cada vegada són més els que es penedeixen del Brexit i de la consegüent ruptura amb una Unió que era el seu major, per molt, soci comercial. I hi ha enquestes que apunten a una còmoda majoria de “europeistes” a Regne Unit. Però Burnham és el primer cap d'un govern britànic que abomina públicament del malfadat plebiscit que en 2016 va forçar el divorci amb l'Europa continental. El que aconsegueixi el reingrés, a quin preu i quan, és qüestió de detalls i s'entraran en ells quan toc. Qualsevol sap, en tot cas, quins seran els equilibris de poder a Brussel·les quan Burnham s'assegui a negociar. I és que el crucial ha estat acabar amb el silenci sobre la possibilitat de revisitar el Brexit que s'havia autoimposat la classe política britànica. Fins ara tots deien que obrir el meló del Brexit era divisiu i equivalia a #ficar en un vesper. Però Burnham aposta per tenir una meta que per a ell i per a molts és summament il·lusionant. L'important en política és tenir una destinació palpable i un full de ruta per a arribar a ell i totes dues coses les ha assenyalat Burnham amb aquesta autenticitat de la qual fa gala. Es podrà estar d'acord amb ell o no però, almenys, no es dubta que creï en el que diu amb autèntica sinceritat. Compte amb Sánchez, que fins ara ha governat de la mà guerra civilistas i separatistes, amb un “futur lluminós” comparable? Ofereix Sánchez una cosa semblant a Burnham?És real, o merament tàctica, la seva suposada inclinació emocional per una república confederal? Ambiciona ser un tot un líder del Sud Global? Quo vadis Espanya amb Sánchez? Burnham, que rebutjaria amb contundència això de “truc” i negaria tota acusació d'astúcia, té l'enorme sort que transmet autenticitat.

Això es té o no es té i ho comunica amb summa naturalitat fins al punt que els britànics accepten amb normalitat el fet que és catòlic practicant. Fins a 1829 els catòlics estaven exclosos de la Cambra dels Comuns i Burnham, que va ser criat en aquesta fe per la seva mare, d'ascendència irlandesa, és el primer Prevalgui Minister a confessar-ho. Quan se li pregunta diu que la doctrina social d'església catòlica li és tan important com els fonaments socialdemòcrates del Partit Laborista. Pel seu bé i per al de Regne Unit en general és molt desitjable que li duri a Burnham aquesta habilitat tan bàsica que permeti que es cregui el que diu. Cal forçosament ser molt autèntic per a aconseguir-ho. Els britànics que han vist sortir i entrar del número 10 de Downing Street a set primers ministres en deu anys (cinc conservadors i dos, amb Burnham, laboristes) tenen motius sobrats per a desconfiar del seu establishment polític. Regne Unit està econòmicament estancat i són moltes ja les veus que diuen que la seva societat, més que polaritzada, està “trencada”. I el que està fragmentat és un parlament que durant més de tres segles acollia un eficaç sistema bipartidista. Al Partit Laborista li ha sortit una escissió en forma d'un moviment Verd altament radicalitzat i antisistema i al Partit Conservador li ha sortit una trumpista que rebutja la immigració de manera fulminant i és dirigida pel euroesceptiquísimo Nigel Farage, l'arquitecte de la “victòria” del Brexit fa deu anys. L'esperança és que en la nova era que inaugura Burnham el centre dreta dels tories de tota la vida també aixequi el vol. Sánchez va jugar a fons la carta de l'autenticitat quan el va acusar a Mariano Rajoy de ser “indecent” en el cara a cara televisiu previ a les eleccions, que serien inconcluses, de desembre de 2015. Però tot el que ha vingut després, des de la topinada que va voler donar en el convuls Comitè Federal que li va cessar per no facilitar la investidura de Rajoy, passant per governar amb Podemos i banquear als filoetarras fins a arribar a la malhumorada paràlisi política actual, ha demostrat que l'indecorós va ser sempre ell. És difícil #apoderar i projectar l'autenticitat i és summament fàcil perdre-la. Quan s'extravia és impossible de recuperar.