Què era la bola negra, el sistema que els clubs privats usaven per a vetar a candidats i que dóna nom a la reeixida pel·lícula espanyola inspirada en García Lorca

Hi ha alguna cosa que fa temps dóna voltes al cap de Federico García Lorca: una història nova.

El poeta porta setmanes instal·lat a la ciutat catalana treballant amb la companyia de Margarita Xirgu, supervisant de prop els muntatges que la cèlebre actriu està fent de diverses de les seves obres aquesta temporada.

Però aquesta nova història no s'assembla a res que s'hagi vist abans, és una cosa diferent i Lorca necessita explicar-li-ho a algú. Es troba amb un dels seus confidents, Cipriano Rivas Cherif, dramaturg i director teatral.

—Escriuré un drama realista— li diu Lorca.

El granadí desembucha els detalls de com s'imagina la primera escena. Li relata a Rivas que l'obra ocorre en una capital de província i que en l'escenari es pot veure que un home està assegut en el seu despatx. Sona el timbre. Entra un criat i l'home li llança una ordre:

Apareix en escena el fill de la família. El pare agafa una carta de damunt de l'escriptori, la hi mostra i l'increpa:

—Què vol dir això que sé? Que t'has presentat com a pretendent a soci en el Casino i t'han tirat la bola negra? Per què?

Lorca, que està descrivint l'escena, de sobte riu i li pregunta a Rivas:

Totes les notícies que necessites estan en #BBC World Service

La conversa, tal com la coneixem, és un record que Rivas va deixar escrit en un article publicat en el periòdic mexicà Excélsior al gener de 1957.

De "La bola negra", com Lorca va titular a la seva obra inacabada, a penes han sobreviscut un grapat de pàgines manuscrites: una llista de personatges i el començament d'un diàleg que no coincideix amb el record de Rivas.

No va haver-hi temps per a aclariments perquè un any després el poeta va ser assassinat gairebé a l'inici de la Guerra Civil espanyola.

Han passat noranta anys del seu afusellament i la bola negra està ara pertot arreu.

Els responsables són els directors i guionistes espanyols Javier Calvo i Javier Ambrossi, que van rescatar la història per a la seva pel·lícula homònima, "La bola negra", una epopeia cinematogràfica que enllaça tres èpoques i tres vides al voltant de la sexualitat, el desig, el dolor, l'herència i, per descomptat, la idea a la qual el poeta espanyol mai va poder acabar de donar-li forma.

Calvo i Ambrossi van ser reconeguts amb el premi a la millor direcció en el passat Festival de Cannes i la seva pel·lícula també va guanyar els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià.

"La bola negra" està sent un èxit de taquilla i de crítica a Espanya i representarà a aquest país en la carrera pels Oscar.

Però hi ha alguna cosa en tota aquesta història que no és una fantasia lorquiana: la bola negra existia.

No era una metàfora ni una invenció teatral. Era literalment això, una bola negra, una petita esfera que decidia qui entrava i qui es quedava fora.

Durant més d'un segle, clubs, casinos i societats privades en bona part d'Europa van utilitzar boles blanques i negres per a votar en secret l'admissió de nous membres.