On i per què es protesta a Europa? Les reivindicacions dels joves de cada país

Mitjana Europa torna a sortir al carrer aquest dissabte. Hi ha convocatòries des de Grècia fins a Bèlgica, passant per Albània, França, Portugal i Espanya. Són les últimes d'una tardor de mobilitzacions: entre el 15 de setembre i el 23 d'octubre, 12 països europeus sumen almenys 177 protestes o manifestacions. La xifra és semblant a la mitjana de 190 protestes mensuals entre setembre i octubre de les tardors més intenses de la crisi de l'euro (2010, 2011 i 2012), segons els registres de PolDem, un projecte universitari que recopila protestes a partir de notícies d'agències. França, Espanya, Itàlia, Portugal i Bèlgica concentren la majoria de les mobilitzacions comptabilitzades. Les reivindicacions canvien d'un país a un altre, però tres es repeteixen de manera constant: l'habitatge, l'educació i el cost de la vida. França és ara el centre de les concentracions per l'educació i el cost de la vida, i aquestes protestes s'han estès a Itàlia i Bèlgica. A Espanya, el focus és l'habitatge: la primera gran manifestació de la tardor es va celebrar el 26 de setembre, després del desnonament de Maricarmen, i va reunir a almenys 25.000 persones a Madrid, segons la Delegació del Govern (el Sindicat d'Inquilines va comptabilitzar 300.000). Fins a aquesta data, va ser la major protesta en una sola ciutat d'aquest cicle, i ha inspirat a manifestants de Portugal i Itàlia. A l'est del continent, els motius són uns altres: la corrupció és el problema principal a Albània i a Sèrbia. A Alemanya, les concentracions són més petites i se centren en l'oposició al servei militar i al rearmament. Els estudiants han protagonitzat bona part de les protestes, però s'han anat sumant sindicats, docents i altres col·lectius. Coincideixen en el temps i comparteixen reivindicacions, però responen a conflictes nacionals diferents i no formen un moviment coordinat. Que coincideixin a la tardor té una explicació en el calendari: “Els estudiants tornen als centres, les xarxes organitzatives s'activen i els canvis en les taxes, les ajudes i les condicions d'estudi es tornen immediatament tangibles”, explica Luka Lešić, de la Unió Europea d'Estudiants. Les dades recopilades per EL PAÍS, a partir d'agències, mitjans i fonts oficials, inclouen les protestes contra mesures governamentals que van reunir almenys un centenar de persones i van tenir cobertura en mitjans nacionals. Com es veu en el gràfic, els cinc països amb més mobilitzacions reuneixen el 80% de les registrades. La majoria de les manifestacions han estat pacífiques. Segons les dades recopilades per aquest periòdic, 49 protestes han acabat amb detinguts i almenys 30 amb agents de la policia ferits. Hi ha hagut episodis violents a Itàlia, Albània i, sobretot, França.

Allí, la jornada del 17 d'octubre va reunir 550.000 manifestants en tot el país, segons el Ministeri de l'Interior i va acabar amb més de 2.000 detinguts, gairebé 1.000 agents ferits i destrosses importants en diverses ciutats, com l'incendi de l'Ajuntament de Llemotges. A Itàlia, el 18 d'octubre, uns 2.000 joves convocats per xarxes socials, sense organització ni reivindicacions polítiques, van irrompre en el centre de Milà per a trencar aparadors i saquejar botigues. La policia va portar a comissaria a 271, el 80% d'ells menors. Mentrestant, a Albània, més de 10 dies de mobilitzacions violentes han deixat el Tribunal Suprem, el Ministeri d'Educació i altres edificis de la ciutat incendiats. A continuació, repassem les causes i les raons de les reivindicacions més transversals entre les protestes del continent. A França, les protestes van començar a mitjan setembre amb bloquejos d'instituts i es van estendre en tres setmanes a tot el país. L'1 d'octubre va haver-hi centenars de centres bloquejats. Els alumnes demanen que es cobreixin les places de professors vacants —al començament del curs faltava almenys un en el 53% dels centres, segons el sindicat docent SNES-FSU—, menys alumnes per classe i edificis en millor estat. Aquest malestar social, en part provocat per la necessitat de França de fer retallades pressupostàries per a reduir un elevat nivell d'endeutament, ha cristal·litzat en el major moviment de protesta en dècades. La fúria dels estudiants francesos també va encendre la ira dels seus companys de la Bèlgica francòfona, que protesten des d'octubre contra la pujada de les taxes i les retallades pressupostàries, sobretot a Brussel·les i a Lieja. En prevenció de possibles nous disturbis aquest cap de setmana, Brussel·les va emetre una prohibició de circulació de patinets i bicicletes elèctriques compartides entre les deu del matí del divendres i les 22.00 del dissabte en el centre de la ciutat. A Itàlia van sortir al carrer el 16 d'octubre, entre altres motius contra la norma que limita al 30% la presència de determinades categories d'alumnes estrangers en les classes de primer curs. A Madrid, els professors de l'ensenyament públic estan en vaga indefinida des del 14 d'octubre, i a Atenes més de 10.000 persones, segons la policia, van secundar el dia 21 una vaga de mestres. A Espanya, a l'acampada de Sol li va seguir el 3 d'octubre una jornada de marxes al mig centenar de ciutats, un dia després que el Congrés tombés els dos decrets d'habitatge del Govern. Els sindicats majoritaris van convocar una vaga general per a l'11 de novembre. A Portugal, les acampades de Lisboa i Porto demanaven retirar un projecte de llei que facilita els desnonaments: la policia les ha desallotjat el 20 d'octubre. El combustible va mobilitzar als transportistes del sud d'Itàlia, que bloquegen carreteres des de mitjan octubre, amb el gasoil a 2,30 euros el litre.

En 2018, la pujada del seu impost ja va portar al carrer a França a les armilles grogues. A Alemanya, els sindicats van reunir el 26 de setembre a 175.000 persones, segons els convocants, contra les retallades en pensions i sanitat. La inflació s'ha moderat des del màxim de 2022, però des de llavors els preus han pujat un 23,6% a la UE, segons Eurostat. A Albània, la protesta va començar al maig com un moviment pacífic, l'anomenada revolució dels flamencs, contra la cessió d'una reserva natural a empresaris vinculats amb Jared Kushner, gendre de Donald Trump. Amb el començament del curs, el 13 d'octubre, es van sumar els estudiants i les protestes es van tornar violentes: el 14 van cremar els ministeris d'Educació i de Finances, i fins al 19 va haver-hi 310 ferits, segons Europa Press. Demanen la dimissió del primer ministre, Edi Rama, en el poder des de 2013, i acusen el Govern de protegir a grups mafiosos. Cap tribunal l'ha provat, encara que la Fiscalia investiga a la exviceprimera ministra, Belinda Balluku, per corrupció i blanqueig i l'alcalde de Tirana, Erion Veliaj, roman a la presó preventiva des de febrer de 2025, acusat dels mateixos càrrecs. A Sèrbia, el moviment estudiantil ha madurat al llac de dos anys als carrers, després de la mort de 16 persones en l'ensulsiada de l'estació de Novi Sad, al novembre de 2024. Les seves demostracions van forçar al Govern de Aleksandar Vucic a avançar les eleccions, convocades per a aquest diumenge. El moviment es presenta com a Llista d'Estudiants i és la segona força, segons l'última enquesta de Ipsos. El dijous, unes 150.000 persones es van concentrar a Belgrad, segons recomptes independents. A França, el Govern va decretar tocs de queda a París i altres ciutats, i també va anunciar més de 3.000 professors suplents i va retirar la pujada d'algunes taxes universitàries. Per a aquest dissabte, l'Executiu sol ha autoritzat les marxes sindicals i ha prohibit les concentracions a Lió i Marsella, amb un desplegament policial un 20% major que el del 17 d'octubre. A Itàlia, el decret de seguretat ja castigava la participació violenta en una manifestació amb fins a cinc anys de presó, i de cara a la jornada d'avui les autoritats han blindat el centre de Milà i les estacions de la perifèria des de les quals van arribar els joves. Les pròximes cites arriben al novembre: una jornada sindical a França el dia 5, una jornada estudiantil a Alemanya el 17, la vaga general del sindicat CGIL a Itàlia el 20 i, a Portugal, una manifestació de la CGTP davant el Parlament portuguès el 24. A més de la vaga general convocada a Espanya per a l'11 de novembre. Amb informació de Raquel Villaécija, des de París; Silvia Ayuso, des de Brussel·les; Francisco Peregil, des de Tirana, i Íñigo Domínguez, des de Roma.