Les víctimes de Sepur Zarco continuen esperant la reparació onze anys després de la sentència

Un documental de Agareso i MTM mostra com les disputes per la propietat de la terra continuen impedint que es doti a les comunitats indígenes d'aigua potable, energia elèctrica o un centre de salut, tal com ordenava la pionera sentència del cas Sepur Zarco. És el mateix motiu que va provocar, fa gairebé mig segle, l'assassinat dels pagesos i la violació sistemàtica de les seves vídues

Hemeroteca - “Algunes companyes van ser amenaçades amb ser violades si es mantenien en la resistència”

En 2016, quinze dones maies del poble q'eqchi', conegudes com les àvies de Sepur Zarco , van obtenir una condemna pionera contra l'exèrcit de Guatemala per haver estat utilitzades com a esclaves sexuals durant vuit mesos, després de l'assassinat dels seus marits, en 1982. Onze anys després de la sentència, Sepur Zarco, convertida en un símbol, continua esperant les mesures de reparació promeses: un centre mèdic, una escola, subministrament elèctric o aigua potable. Les àvies fa molt que van deixar de lluitar per elles: batallen pel futur dels seus fills, els seus néts i el de tota una comunitat. Però l'obstacle que s'interposa entre les víctimes i la justícia continua sent el mateix que va provocar la mort dels seus esposos fa més de quatre dècades: la propietat de la terra. Llevar-la-hi als seus amos “legals” –fins i tot amb el seu consentiment, després del pagament d'un preu just– per a retornar-la-hi als qui es consideren amos legítims, els pobles indígenes, pot provocar un efecte va dominar en un país en el qual el latifundi i les grans empreses continuen acaparant el territori.

La cruïlla, a la qual s'espera que doni resposta l'actual president – el socialdemòcrata Bernardo Arévalo, del Moviment Llavor –, és l'eix del documental La terra us farà lliures. Sepur Zarco , realitzat per Agareso (Associació Galega de Comunicació per a o Canvi Social) i la seva contrapart guatemalenca, Dones Transformant el Món (MTM), dins d'un projecte de cooperació finançat per la Xunta. Paula Barrios, advocada de MTM, ha estat a Galícia presentant una producció audiovisual –rodada en castellà i q'eqchi'– que al novembre arribarà als cinemes del país centreamericà. Barris va parlar amb eldiario.es aquest dijous a Santiago, el dia després de la projecció de la cinta a la Sala Numax.

Retrocedim fins al principi: què va tenir de pionera la sentència de Sepur Zarco?

És paradigmàtica perquè es tracta d'un cas específicament de violència sexual comesa en el marc del conflicte armat. Aquests referents s'havien donat únicament en tribunals ad hoc , i aquest estava sent jutjat en la justícia ordinària guatemalenca. Conceptualitza l'esclavitud sexual i domèstica i estableix la responsabilitat de l'exèrcit de Guatemala que, en lloc de protegir a la població indígena, civil, no combatent, va considerar que podien estar fent costat als grups guerrillers i, per tant, calia exterminar-los. La incursió militar s'enfoca en la persecució d'aquestes comunitats en aquesta regió, un territori format per finques que, en aquest moment es dedicaven a la collita de blat de moro, de criança de bestiar per a l'exportació; comunitats que treballaven per als –entre cometes–, propietaris de les finques, pràcticament en una condició d'esclavitud.

Per què “propietaris”, entre cometes?

Durant el conflicte armat desapareixen els registres de les finques i són atorgades en concessió o en propietat específicament a algunes famílies de la regió. De fet, hi ha algunes sol·licituds escrites que aquests propietaris envien a l'exèrcit per a demanar que incursionen en el territori amb l'objectiu de resguardar la propietat o la tinença d'aquestes terres, ja que els esposos de les àvies, com molts altres pobladors, estaven sol·licitant la titularitat d'aquest territori. És precisament això el que provoca que els desapareguin, que els eliminin.

La lluita per la terra.

Exactament, per aquesta terra que estava en mans d'aquests propietaris o d'aquestes persones que explotaven la terra i que també tenien a aquestes poblacions com a part de la seva possessió. En realitat, el nostre treball en un inici pretenia exemplificar aquesta estratègia contra la insurrecció en tota la regió. Es van implantar set destacaments militars, cadascun amb una fi: el lloc d'extermini, el de tortura i recol·lecció d'informació, un altre en el qual guardaven les armes, on tenien el control o la vigilància i el lloc de descans, el de Sepur Zarco, que era la comunitat més gran a la regió. És aquí on s'estableix aquest destacament, on les tropes –després de la incursió en la Serra de les Mines–, baixaven i descansaven mentre giraven els torns. Aquí era on les dones eren obligades a anar a cuinar, a rentar la roba al riu i aquí es van donar les violacions sexuals.

Les víctimes van ser les quinze denunciants, les que avui coneixem com a àvies , però que en aquell moment eren dones de desapareguts.

Són quinze dones de quatre comunitats diferents, només dues són de Sepur Zarco, però ens enfoquem aquí perquè va ser on va estar establert el destacament militar. De les quinze, va haver-hi quatre que van ser a la muntanya fugint durant sis, vuit anys... i que van perdre als seus fills. Únicament onze són reconegudes pel tribunal com a víctimes directes. No obstant això, per a elles, aquesta participació és part d'aquesta justícia que volien promoure.

No va haver de ser fàcil fer el pas de denunciar...

La intenció inicial era trencar el silenci, que es coneguessin els testimoniatges a partir de la seva veu i que la comunitat, a més, entengués que no va ser responsabilitat d'elles. Van estar molt temps sent assenyalades: que elles ho van provocar, elles ho van consentir, elles van voler que succeïssin aquests fets... Eren les dones dels soldats, en un marc i un context patriarcal que, en les poblacions indígenes, és molt conservador, perquè el sentit del rol de les dones dins d'aquesta cosmovisió té una rellevància a nivell comunitari i això es va trencar. Les dones parlen que els seus cossos van ser profanats per persones de fora, alienes a la seva cosmovisió i a la seva identitat. Actualment, les dones són expulsades de la seva comunitat si sofreixen violència sexual. En aquells anys era encara pitjor, però elles es van enfrontar a aquestes condicions.

Es van enfrontar a tot això, van trencar el silenci, van guanyar, però onze anys després segueixen a l'espera de la reparació.

Sí, dins de la sentència s'estableixen setze mesures de reparació dirigides al fet que l'Estat generi condicions que minimitzin les condicions de vulnerabilitat estructurals de la regió. Que siguin reconegudes com a ciutadanes que tenen dret a educació, a serveis bàsics, salut, un habitatge digne, aigua potable... una situació que, fins avui, no hi ha en aquestes comunitats. Això té un efecte transformador a nivell comunitari. No és una reparació específicament per a elles i les seves famílies, sinó per a la comunitat que, fa deu anys, quan va sortir la sentència, era d'unes quinze mil persones. Són 87 comunitats en una regió que té uns 80 #km 2 . Hi ha joves que poden, en comptes d'emigrar, estudiar i després optar a la universitat, per exemple, i millorar les seves condicions de vida. També això implicaria que les empreses milloressin els termes laborals, que avui no tenen garantia, i són l'únic ingrés a la regió.

Per a plasmar-ho en concret, quines mesures serien? Crear infraestructures sanitàries, educatives? Centres mèdics, centres de salut, col·legis...?

Construir un centre educatiu, construir el centre de salut, tenir serveis bàsics com a energia elèctrica, perquè algunes d'aquestes comunitats no la tenen; aigua potable, accés a serveis, camins... És molt bàsic. Elles volen recuperar la seva cosmovisió i la seva forma de vida en el territori pel qual estaven lluitant i pel que van ser desapareguts els seus esposos i la població en general. En aquest sentit, a Guatemala, és pionera aquest cas a col·locar aquest estàndard de reparació transformadora en una sentència ordinària. Per tant, no hi ha preestablert un mecanisme per a implementar-lo.

I la falta d'aquest mecanisme és un problema també, clar.

És un problema també perquè el sistema de justícia ha d'executar aquesta sentència, però aquí hi ha resistència dels jutges d'execució. Des de la meva particular interpretació de la llei, ells tenen competència i han d'executar la sentència per a tot el que estableix, no sols per a garantir les condicions dels condemnats, que en aquest cas van ser dos, el tinent coronel que va estar en el destacament [condemnat a 120 anys de presó] i un dels comissionats militars, el seu auxiliar [a 240]. Aquí hi ha una feblesa del sistema de justícia que únicament els jutges volen observar dins de la sentència les garanties i drets humans dels condemnats, i no l'enfocament victimológico que estableix la sentència de la implementació d'aquestes mesures per a les víctimes. És un tema d'interpretació però també de voluntat.

Si el judicial no avança, què fa el poder executiu, el govern?

L'executiu, que són tots els ministeris, programes, secretaries que han de donar compliment, també han de tenir un mecanisme, o almenys en això estem treballant, perquè l'excusa no sigui que no sabem com col·locar fons per a fer aquestes accions. No és alguna cosa que els resulti aliè: va haver-hi sentències per altres motius de la Cort Interamericana que l'Estat havia d'implementar.

Llavors, és un problema de falta de mecanisme, de diners o del que pot suposar Zepur Sarco com a precedent?

La principal barrera és sempre la disputa de qui té la veritat en el marc dels fets ocorreguts en el conflicte armat. Guatemala es resisteix a acceptar que l'exèrcit és responsable d'aquests fets i, per tant, aquesta institució ha de ser transformada i l'Estat ha d'acceptar aquesta responsabilitat. Malgrat tots aquests esforços de construcció de la pau, dels acords, hi ha una resistència molt forta i depèn del govern de torn. No podem dir que les seqüeles del conflicte armat estan superades i tota la població pot tenir accés a la terra. Encara veiem que això persisteix. Aquestes condicions de vulnerabilitat continuen #mantenir. Els pobles maies no són posesionarios de la terra i menys les dones. Això els posa en una condició de falta d'oportunitats i de tenir una millor qualitat de vida.

Creu que hi ha temor al fet que això mostri el que pot ser un autèntic cas de reparació, que la terra passi als que es consideren els seus legítims propietaris i per això tot es frena, per la qual cosa pugui portar després?

Així és, perquè es vol continuar conservant el poder econòmic en poques famílies i la població indígena continua sent esclavitzada i no reconeguda com a ciutadanes i ciutadans guatemalencs. Aquesta és la disputa de fons, no si es té el mecanisme per a implementar o no: és no variar les condicions de sotmetiment de la població indígena. Estem en un moment de diàleg polític. A nivell tècnic, entre els equips mitjans dels ministeris, hi ha molt de compromís, sensibilització i ganes d'aportar una millor qualitat de vida, però hi ha una estructura i un poder econòmic que pretén que l'ordre de les coses no variï.

Però, en aquest cas, fins hi ha acord amb els propietaris per a la venda.

Sí, precisament perquè, com es veu en el documental, mai han estat posesionarios d'una terra que els ha arribat per herència. A això se suma cert temor que es generi algun conflicte amb la població indígena. És una regió que permanentment està en disputa. En l'audiovisual veiem com s'acosten les companyes a parlar amb vint-i-cinc famílies que estaven dient “aquest és el nostre territori”. De fet, l'empresa de canya de sucre s'ha retirat i ha deixat temporalment abandonades les finques de la sembra. El poble q'eqchi' és molt bel·ligerant, no és un poble que se sotmeti a unes condicions únicament per diners.

Si existeix, d'una banda, una voluntat política explícita del govern –que caldrà veure després si és tan explícita com es diu– i, per un altre, la disposició dels propietaris, la solució sembla molt senzilla: es compra la terra i es retorna al poble.

Així és. I, de fet, per a això s'han creat institucions com COPRECON [la Comissió Presidencial d'Atenció a la Conflictivitat], o COPADEH [Comissió Presidencial per la Pau i els Drets Humans], per a restituir els drets de la població. Aquest govern, el tercer des de la sentència, fins i tot ha impulsat actes de perdó. Nosaltres veiem en ell un compromís i una oportunitat. Han hagut avanços, a partir del compromís dels equips tècnics, però és la voluntat política la que volem i necessitem perquè la sentència de Sepur Zarco pugui ser implementada i que les dones, els seus néts, els seus fills i la comunitat en general, puguin tenir una millor qualitat de vida.

Perquè, al final, les àvies ja no lluiten per elles mateixes.

Ja no.

De fet, no sé si en algun moment el van fer...

Sempre ho van fer per la comunitat. En el documental es veu que donya Demesia [Yat, una de les àvies] diu: “Quan parlem de Sepur Zarco estem parlant de L'Esperança, estem parlant de Pombaac, estem parlant de Sant Marcos”; són quatre comunitats. Elles han aconseguit desenvolupar un lideratge important a la regió, on ara les dones tenen també un espai en cada decisió de la comunitat. Les àvies són reconegudes com un grup més a qui consultar tot el que succeeix. Això és important, però també genera una responsabilitat i elles senten molta frustració al no poder lliurar a la comunitat això pel que elles han lluitat tant. Com bé diu la jutgessa Yassmín [Barris, jutgessa que va presidir el tribunal del cas Sepur Zarco], la sentència és en nom del poble de Guatemala. En aquesta mateixa responsabilitat, el poble de Guatemala ha de complir amb les mesures de reparació perquè aquest és el veritable sentit de la justícia: equiparar aquestes condicions de vida. Si no, tot aquest camí ha estat en va.