El silenci dels castells
Diumenge, mentre escoltava Borja Penalba i Maria del Mar Bonet a l’Olympia de París, em vaig tornar a fer la pregunta: què és abans, l’ou o la gallina? Em passa sovint amb les cançons, que m’agradaria saber si primer va ser la lletra o la música. És una pregunta que es fa sovint als cantautors i la resposta acostuma a ser: depèn. A vegades apareix primer el text i aleshores hi posen música, i a vegades és just a l’inrevés. Els camins dels processos creatius són ben diversos i en general inescrutables.
També em fascina tot allò que envolta els títols i la seva tria. La majoria de títols de cançons tenen una certa lògica, però no sempre, ni la lògica és cartesiana. Agafem un exemple a l’atzar: la cançó “Elefants” d’Oques Grasses no parla pas de paquiderms, sinó d’algú que va una mica perdut per la vida i que no deixa de repetir: “Jo només vull veure elefants volant.” Quan no hi ha text, les possibilitats de desvariejar augmenten, és clar. Què li devia passar pel cap a Mussorgski per a anomenar La cabana sobre potes de gallina una de les seves peces per a piano? I a Picasso per a batejar una pintura cubista com El nostre futur és a l’aire ?
El títol del meu mail obert d’avui, de ressonàncies clarament cinèfiles, el vaig tenir clar tan bon punt el vaig sentir. És molt excepcional que escrigui el text amb el titular en negreta immutable i ben definit al capdamunt, però avui sí. Va ser tot sopant abans del Concurs de Castells de Tarragona amb un grup de periodistes estrangers que vam convidar des de Catalunya Internacional. Maria Parés, vice-presidenta dels Castellers de Sants, els va explicar que un dels motius que l’havien duta a fer-se castellera havia estat justament el silenci dels castells. Els periodistes, que encara no havien vist mai cap castell en directe però sí que havien escoltat el so de les gralles als vídeos, feien uns ulls com taronges.
La Maria els ho va explicar millor. Que ella forma part de la pinya i fa de tap, que és una posició molt acostada al centre de la pinya, el nucli. Que quan hi ha tot de gent al voltant i a sobre seu, quan és al bell mig d’aquella massa humana compacta, els sons arriben molt esmorteïts. Amb prou feines se sent un baix o un segon demanant alguna rectificació de posició. Però durant els assaigs, quan la cosa va de debò, es fa un silenci absolut per poder sentir les instruccions del cap de colla. I que aquest silenci, per a ella, significa que tothom és conscient que allò que fa és quelcom prou seriós i complicat per a estar concentrat i sense parlar. Un silenci que és equivalent a confiança, a valor, i sobretot a respecte.
A Tarragona, durant el concurs, també van poder comprovar aquest fenomen del silenci dels castells. Allà és més contradictori, i alhora més impactant, perquè cal dir que en general hi ha un xivarri força generalitzat. Segurament és comprensible, havent-hi milers de castellers junts durant tantes hores.
