Per a milers de nens i nenes orfes a Gaza, sobreviure a la violència és només el principi

“Res pot descriure el que se sent en trobar-te de sobte sola, en convertir-te en algú a qui la gent diu òrfena"

Wafaa al-Attar, de deu anys, va sortir de la seva casa durant uns minuts per a carregar el telèfon del seu pare en l'habitatge del seu oncle, situada al costat. A penes havia travessat el carrer quan un atac aeri israelià va aconseguir la casa de la seva família en Deir al-Balah, en el centre de la franja de Gaza, i va posar fi a la vida de tota la seva família. El seu pare, Ahmed; la seva mare, Khouloud; la seva germana Rital, de vuit anys; i els seus tres germans, Muhammed, de cinc anys, Obada, de tres, i Yazan, de nou mesos, van desaparèixer “en un obrir i tancar d'ulls”.

“El meu pare estava parlant per telèfon i, com no hi havia electricitat per a carregar-ho, el mòbil es va apagar mentre parlava. Em va dir: ”Veu a casa del teu oncle, que està al costat, i carrega'l allí“”, recorda Wafaa. “Em vaig anar a casa del meu oncle, que eren els nostres veïns. Estava a punt d'entrar quan van bombardejar la nostra casa. Els enderrocs em van caure sobre el cap i vaig inhalar sofre. Em vaig donar la volta i vaig veure que havien bombardejat la nostra llar. Vaig començar a cridar. No podia entendre el que estava veient”.

Wafaa va sofrir una ferida lleu al cap a causa de la metralla. Però, mentre intentava sortir de la zona, va veure alguna cosa que encara li costa descriure. Una dels seus familiars per part de mare havia mort i jeia en el sòl. “L'havien matat i estava tendida en el sòl. No podia assimilar el que estava veient”, compte. “Vaig començar a cridar molt fort i algú va venir i em va portar en braços fins a l'ambulància. Quan vaig pujar, una altra de les familiars de la meva mare estava asseguda enfront de mi. Tenia la cara cremada”.

A l'hospital, Wafaa no deixava de preguntar-li al seu oncle pels seus pares i els seus germans. Finalment, el seu oncle li va dir: “Que Déu tingui misericòrdia d'ells. Que Déu et compensi amb una mica millor”.

Wafaa va deixar de plorar. Es va quedar en silenci.

“Tots alhora?”, recorda haver pensat. “Com van poder #anar en un instant? A penes uns moments abans estava asseguda amb ells”, compte. “No podia assimilar-ho. Vaig romandre en silenci fins que vaig arribar a casa del meu avi, unes tres hores després. Durant tot aquest temps, no aconseguia comprendre el que havia succeït”.

Abans de l'atac, la família de Wafaa ja vivia sota la por i la fam provocats per l'ofensiva. Havien obert les portes de la seva casa a familiars desplaçats de la ciutat de Gaza , i més de deu famílies s'amuntegaven en el seu interior. No obstant això, Wafaa recorda aquella època com més suportable que el que va venir després.

La casa estava plena. Escassejava el menjar i tothom tenia por, però els seus pares seguien allí. Encara tenia a algú a qui acudir. “Per a mi, allò era més fàcil que l'etapa que va venir després de perdre'ls, perquè em sentia tranquil·la en tenir allí a la meva mare i al meu pare”, assegura la nena.

Amb només deu anys, plorava constantment. “Hi havia moments en els quals pensava: ”Tant de bo hagués estat amb ells. Tant de bo no hagués sortit de casa.