Eric Mumford: “Moltes de les idees de Sert han tornat”

Les idees avançades de l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983) encara ressonen avui: de l’habitatge de qualitat i accessible per a les classes populars, passant per la preeminència dels vianants davant del cotxe, les conegudes superilles, les idees de Sert semblen d’avui. Però tenen dècades. Fill de la burgesia catalana, impulsor de l’arquitectura racionalista durant la República, es va acabar exiliant als Estats Units, on va ser degà a la Universitat Harvard. El nord-americà Eric Mumford és un dels màxims estudiosos internacionals de Sert d’ençà que una sola classe de Sert a la universitat el va marcar. Munford va venir fa uns dies a Barcelona per participar en les jornades “ Josep Lluís Sert. El llegat d’un arquitecte modern ”, organitzades pel CCCB conjuntament amb la Graduate School of Design (GSD) de la Universitat Harvard (EUA). Hores abans parlava amb VilaWeb, i ens il·luminava amb detalls poc coneguts per a nosaltres, com la relació de Sert amb l’Iran, els hereus coreans de Sert, o com els moviments estudiantils anti-Vietnam dels EUA el veien part de l’ establishment .

— Per al lector que no la conegui: què és la Casa Bloc, un dels edificis de Barcelona de Sert? —La Casa Bloc és un projecte d’habitatge social construït a principi dels anys trenta, durant la Segona República. En aquell moment, l’ajuntament, la Generalitat i, fins a cert punt, el govern central van impulsar un programa d’habitatge social, sanitat i equipaments d’esbarjo, molt semblant al que es feia en uns altres llocs d’Europa. Sert, que provenia d’una família benestant, fill d’un industrial tèxtil, després de la proclamació de la República, es va convertir en el gran defensor d’aquestes idees a Barcelona i va fundar el GATCPAC, el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans. La Casa Bloc n’és el projecte emblemàtic: habitatge per als treballadors tèxtils de la zona. La idea era oferir un nou model d’habitatge social.

— Per què té aquesta forma de S? —De fet, és una mena de doble S. La idea era que tots els habitatges tinguessin llum, que no n’hi hagués cap de fosc, com passava a les ciutats antigues, al Barri Gòtic, per exemple. Cada pis havia de tenir sol, espais d’esbarjo a prop i equipaments col·lectius. S’hi accedia per galeries obertes perquè l’aire circulés, cosa molt important abans de l’aire condicionat. Era un model pensat per a reproduir-se: formava part d’un pla més ampli amb el qual volien construir-ne molts més. Després del 1939, però, el franquisme se’l va quedar, el va convertir en habitatge per a famílies de militars i va tancar els patis perquè semblés un edifici més convencional.

— Què és allò que us crida l’atenció, quan hi aneu? —Que està extremadament ben construït i ben detallat. L’ús dels materials és excel·lent, sobretot per a un habitatge social. L’habitatge social posterior no s’ha fet amb el mateix nivell d’exigència.

— Vau començar a escriure sobre Sert el 1996, amb la tesi doctoral. Per què? —La meva tesi tracta dels CIAM, els Congressos…