La bombolla de Pikachu i el 'grading': així triplica el seu valor el cartó en perfecte estat

El 6 d'octubre, PSA, una empresa que es dedica a autenticar i avaluar la qualitat d'objectes de col·leccionisme -principalment, entrades d'esdeveniments històrics, cromos o cartes- va donar una bona notícia als seus usuaris: la cua de productes a analitzar era ja de tan sols 8,2 milions d'unitats. És a dir, qui vulgui que PSA certifiqui l'estat de, per exemple, el seu Pikachu del joc de cartes col·leccionables (TCG, per les seves sigles en anglès) de Pokémon tan sols haurà d'esperar que l'embús es redueixi en tres milions de productes per a poder #posar a la cua. Perquè uns mesos abans, el 2 de juny, PSA havia anunciat una aturada temporal en la recepció de les cartes més barates per a #posar al dia. Llavors hi havia 10 milions a l'espera, però van arribar a ser 12,4 milions a la fi de juliol. Tal vegada tot això li resulti xocant. Per què voldria algú certificar que un tros de cartó està en perfecte estat? Com és possible que hi hagi literalment milions de paquets anant i venint de les cases dels col·leccionistes a les instal·lacions de l'empresa? En realitat, el motiu és molt senzill i difícilment li resultarà un concepte aliè: és una qüestió de diners. PSA és la més important de les empreses de grading, que es dediquen a graduar o qualificar -encara que, per a desgràcia de la #RAE, s'està imposant l'adopció més literal gradear- aquests objectes. Principalment, cartes de TGC, ja sigui el de Pokémon, el més jugat -però menys col·leccionat- Magic o noves incorporacions com One Piece o Dragon Ball Super. També hi ha cromos i cartes d'esports que, això sí, poc tenen a veure amb la col·lecció d'adhesius del Mundial de 1998 que tant li va costar completar i encara guarda en un traster. La clau està en el fet que dins de tots aquests productes hi ha diferents rareses: les cartes comunes apareixen amb freqüència, mentre que hi ha unes altres que únicament es troben en un de cada diversos milers de sobres. I on hi ha un bé escàs poc triga a aparèixer algú disposat a especular amb això. "El gradeo és una mica com la policia del col·leccionisme o el que posa les normes, el jutge", il·lustra Sebastià Font, propietari de Grading Club, una empresa d'assessorament que treballa amb PSA. El grading, explica, "ha ordenat tot", perquè permet garantir que una carta és autèntica i el seu estat, la qual cosa facilita comprar i vendre cartes. Segons detalla Font, en els últims anys han passat d'enviar unes 150 cartes setmanals a PSA a manar-los prop de 3.000 cada setmana abans de la seva aturada. Creu que pot haver-hi certa bombolla, encara que més per modes puntuals que en la qualificació de cartes. "Lamini Yamal, per exemple, ara està de moda i tothom està comprant cromos i cartes", apunta, però "igual es lesiona i passa de moda, així que tot s'ha quedat en una bombolla de Lamine Yamal". Perquè el valor no el posa l'empresa de gradeo ni la que imprimeix la carta, sinó "el col·leccionista o l'inversor". Aquí entra de nou la raresa, el difícil que és trobar cada carta.

"Li dóna més valor perquè de totes les cartes difícils d'aconseguir, tu vols la millor: com més perfecta sigui, més cara", contextualitza José Antonio Vera, jugador professional de Pokémon. Com de més cara? "No parlem de rendibilitat del 2,5% anual com pot ser un banc remunerat, no són rendibilitats del 5% com pot ser SandP500...", adverteix Vera, que ho compara amb una ruleta. "Pots multiplicar per dos, per tres...". O per molt més. "Hi ha gent que es dedica exclusivament al tema de compravenda de cartes", detalla, i el fa en lot. Compra 100 unitats d'una carta -el que ja de per si mateix pot manar un senyal al mercat secundari que hi ha interès per aquest producte concret-, i les envia a graduar per a aconseguir la major nota possible. "Si de les 100 que envia, 30 són dieces, les embeni i els treu rendibilitat", resumeix. També ocorre amb el material segellat, les caixes i els sobres en els quals vénen els col·leccionables, que igualment multipliquen el seu valor -en menor mesura- perquè alberguen la possibilitat de tenir dins el bitllet daurat per a la jubilació. No és una exageració: en 1999, una caixa de la primera edició de Pokémon costava uns 100 euros (en realitat, 16.000 pessetes, eren uns altres temps); avui es venen per prop de 20.000 euros. Però és que dins poden tenir la carta més cara d'aquesta col·lecció, Charizard, que en la seva versió hologràfica està a l'entorn dels 9.000 dòlars i si PSA li posa un 10, es va als 300.000 sense molt de problema. S'han arribat a vendre per mig milió d'euros. PRESTATGERIES BUIDES L'empresa editora de Pokémon s'ha trobat amb un beneït problema degut a aquesta bombolla: no sap quantes cartes ha de produir. Generalment fa les seves prediccions a un any vista, però últimament li costa atinar per aquest furor i les prestatgeries es buiden pràcticament el primer dia en què es posen en venda. Per a comprendre fins a quin punt arriba això és necessari entendre que ara mateix Pokémon té poc a envejar-li a la febre de l'or que va portar a milers de persones a la Califòrnia del segle XIX. Tot producte oficial que tingui alguna cosa a veure amb Pikachu es veu com una oportunitat per a especular. Des d'un monopatín a uns dònuts passant per un Happy Meal de McDonald'#s en el qual el tradicional regal no és un peluix, sinó una carta. Tots són exemples reals que en #posar en venda han generat cues i, quan no disturbis, sí almenys frenesí desmesurat per a #fer amb la major quantitat de les hamburgueses que prometen multiplicar la rendibilitat si es pugen a Wallapop. PSA és conscient d'això. Al maig, Collectors, la seva matriu, va anunciar una inversió de 200 milions de dòlars per a expandir les seves operacions i la contractació de 1.000 persones al llarg de 2026. Al setembre de 2025 va obrir la seva primera instal·lació a Europa -tenen altres cinc-, a Frankfurt. Totes elles treballen per a reduir la cua de 8 milions de cartes en espera.

El sector està en auge i es paguen autèntiques i literals milionades per les cartes. Darrere d'aquest èxit apunta un problema, i no és petit: als propis jugadors els costa accedir al producte, que s'encareix davant l'interès de curiosos, col·leccionistes i oportunistes. Sense anar més lluny, José López, jugador professional de UCAM eSports, va renunciar a acudir a un torneig recent amb les cartes més noves perquè donava per fet que seria impossible trobar-les a temps. O, almenys, a un preu assequible. "Si la carta val un euro, com acaba de sortir, surt a vuit o deu euros i com haig de comprar quatre, pago un 200% més del que hauria de pagar si no fos per tanta especulació", exposa. La situació varia en funció del TGC. Per exemple, en Magic, que té un entorn competitiu més madur, les millors cartes solen ser les més cares, així que l'alt preu d'entrada dificulta enormement formar un circuit professional potent. Al mateix temps sorgeixen formats més casuals, on hi ha opcions més assequibles per a muntar un mall amb el qual jugar una partida, com Commander o Pauper (en aquest últim únicament estan permeses les cartes comunes). Però cada vegada surten més expansions i, a més, Wizards of the Coast -propietat del gegant Hasbro i editora de Magic- ha començat a llançar edicions amb els populars personatges de Marvel, El senyor dels anells, Les Tortugues Ninja o Final Fantasy, la qual cosa ha augmentat l'interès per aquest joc... i tensionado el mercat. No obstant això, el fet de ser més jugable ha ajudat a frenar en certa manera l'especulació. Les cartes que retornen les empreses de grading arriben en un contenidor de plàstic transparent segellat -el que es diu slab-, amb la seva nota visible, la qual cosa garanteix que l'objecte no ha sofert modificacions des que va ser avaluat. El problema és que en aquesta comunitat són menys els que volen tenir una carta inaccessible en aquest recipient, per molt que això certifiqui la seva qualitat. Amb tot, Vera pensa que, tard o d'hora, la bombolla explotarà. "El que li dóna valor a aquesta carta no és una entitat, és la comunitat", recorda, així que fora de context no deixa de ser un tros de cartó amb ínfules. "Els TCG són una nova cripto física i no regulable", afirma Vera, "si es va l'economia a prendre per sac seran cartó i el que tindrà valor seran les matèries primeres". No obstant això, mentre s'han convertit en un objecte de luxe. O més que això. "Hi ha gent que té tan estudiat al mercat i porta tants anys en això que té contacte amb futbolistes, gent famosa o influencers que busquen especialistes que els assessorin per a invertir en Pokémon", apunta. "Sent, vull deixar-me 100.000 euros en Pokémon, tu que portes 20 anys en el mercat i vius d'això, si us plau, aconsella'm com puc invertir-los". Vera va més enllà. Al no haver-hi regulació, recorda, pot ser fins a una manera de blanquejar diners. "Com regula això una entitat pública?

És un producte que l'obres i et poden tocar cèntims o 500 euros", destaca. És més, afirma que en els aeroports comencen a tenir-ho en compte en les duanes: "Tu et vols emportar diners i no pots portar 50.000 euros en efectiu... No passa res, m'emporto 50.000 euros en Pokémon i quan arribi al país de destinació l'embeno". Ara en les duanes ho tenen més en compte i poden demanar tiquets, "però tu li pots dir que el teu objectiu no és blanquejar diners, sinó portar-te la teva col·lecció de cartes". López, mentrestant, entén aquesta febre, encara que no la comparteix. "Qualsevol carta que et surti has de ficar-la en una fongui perquè no perdi tot el seu valor", exposa. "Al final són cartes; hi ha gent que deixa la carta en un armari en un àlbum per a tota la vida i la veu de tant en tant. A mi m'agrada exhibir-la, jugar-la i poder utilitzar-la, perquè si no per a mi no té sentit".