El superflu, una "necessitat per a la dignitat de l'ésser humà"

Què és el luxe i per què és necessari? I en quina mesura és compatible gastar en luxes amb la dignitat humana i amb desenvolupament econòmic? Aquestes van ser les dos grans preguntessis que han tradado de contestar el filòsof i escriptor Javier Gomá i l'ex ministre de Justícia José María Michavila, en el debat 'El luxe com a aspiració universal a l'excel·lència i la perfecció', dins del fòrum EXPANSIÓN Luxury Fòrum, que compta amb la col·laboració de Cercle Fortuny i 'Fora de Sèrie', i el suport de Puig, Santander, DILS Lucas Fox, Radisson Hotel Group i Mckinsey and Company, com Knowledge Partner. "La millor manera de respondre a aquesta pregunta és reformular-la: Per què els poders públics han de subvencionar el Teatre Real mentre hi ha aturats en aquest país i joves sense pis?", ha plantejat Gomá. "La resposta és que hi ha una diferència entre valors de pes i valors d'altura. Els valors de pes són aquells que satisfan una necessitat primària, com menjar o dormir. Els d'altura tenen a veure amb la identitat, la felicitat o, sobretot, la dignitat humana", en al·lusió a experiències culturals, viatges, llibres... "I això té a veure amb una vida luxosa, on les necessitats són potencialment infinites. Per això el luxe està íntimament lligat al capitalisme", ha sentenciat. Per part seva, Michavila ha acudit a la literatura per a parlar de la importància del luxe i de la possibilitat de renunciar al bàsic abans que al luxe. "A mi em ve al capdavant una reflexió que feia Shakespeare en El rei Lear. El rei Lear és un senyor que farà el relleu generacional, que fer-lo bé és potser el gran luxe per a una família. El rei Lear, s'està desprenent de la seva Corona i dels seus tres territoris i els vol repartir entre les seves tres filles. I llavors dos de les seves filles li diuen: 'Si et quedes sense el patrimoni, lleva't el seguici també'. Però l'els replica: 'Fins al més pobre dels pobres té una bagatel·la que no necessita'. Si el més pobre dels pobres no tingués una bagatel·la que no necessita i atengués només a cobrir les seves necessitats bàsiques, no seria persona". "És a dir, tenir una cosa supèrflua és alguna cosa que plena a qualsevol persona", ha resumit. Així, encara que "el luxe és una cosa supèrflua, també és una necessitat de l'ànima humana. El gran tema del luxe i la seva democratització és no #dirigir a les elits, sinó #dirigir al trosset d'elit al qual tot ésser humà aspira". En aquest sentit, Gomá ha recordat un dels grans debats filosòfics dels últims segles, indicant que el luxe ha crescut de manera paral·lela al desenvolupament del capitalisme en els últims 400 anys, en lloc de frenar aquest creixement. "Si un tira una mirada al pensament grecoromà o fins i tot el medieval, sol #trobar que el luxe està mal vist. Els ideals de saviesa sempre són ideals de sobrietat, d'autocontrol. Un savi estoic o epicuri és algú que domina els seus desitjos.

I en l'Edat mitjana, fins i tot s'avorria el luxe, com s'avorria també l'interès dels diners. Era difícil que es desenvolupés el capitalisme en aquestes condicions". Tanmateix, això canvia a partir del segle XVII, quan "Voltaire parla del superflu com aquesta cosa tan necessària, fent una paradoxa, perquè els valors d'altura són els antiutilitarios i antinecesarios, però per a la dignitat de l'humà sí que es converteixen en necessaris, i d'aquí el vers de Voltaire". I a principis del segle XX es produeix una "polèmica molt sonada en tota Europa", ha afegit el filòsof. "En 1902 va publicar el gran sociòleg Sombart, El capitalisme modern. Entre 1904 i 1905, es publica el famós text de Max Weber, L'ètica del Protestantisme i l'esperit del capitalisme. I en 1913, Sombart li va contestar amb el llibre Luxe i capitalisme. Weber diu que el capitalisme neix d'una ètica protestant, que convida a una estètica, i aquesta estètica convida a l'estalvi i a la inversió, no al consum, i qui hagi triomfat està destinat a la salvació universal al final dels temps. Per tant, el capitalisme naixeria amb la religió, l'austeritat, la masculinitat i l'estalvi. I Sombart respon que el capitalisme neix quan la riquesa es concentra a les ciutats, que són presidides per les Corts, on hi ha dones que demanden productes que van més enllà de la necessitat: els teixits, les joies, els perfums... i això genera un enorme consum que porta després al desenvolupament del mercat i de la productivitat". En aquest sentit, Gomá diu #alinear amb aquest últim, ja que la tesi de Weber "exclou als que no són protestants, que és l'Europa del Sud, que no obstant això, ha estat mestra del luxe, i França continua sent la capital mundial del luxe". Mercat creixent Per part seva, Michavila ha sostingut que "el luxe ha existit sempre perquè l'ànima humana ha existit sempre", recordant les tombes en les piràmides egípcies. No obstant això, hi ha hagut una gran canvi en els patrons del luxe en els últims segles. "Abans el luxe era sol per a les elits, i eren només un pocs els fabricants de luxe: el pintor, l'escultor, l'arquitecte... Però aquest luxe ha anat creixent i canviant. Avui és un luxe anar al Bernabéu a veure jugar al millor equip del món, aquests luxes es paguen, però són diferents perquè l'oferta es produeix en massa i perquè es pot vendre a tothom. Als Estats Units, el 60% de la població consumeix luxe almenys una vegada a l'any, a Europa és el 62% de la població; al Japó, el 63%... i per a quatre vegades a l'any també hi ha xifres altíssimes. Per què? Perquè es produeix més i amb molta més qualitat". No obstant això, al final tots dos participants han coincidit que el major luxe no implica una gran despesa: "El major luxe seria deixar en morir una imatge en la meva vida com una invitació a una vida digna i bella", ha resumit Gomá, mentre que per a Michavila "el luxe és veure una posta de sol o portar al meu fill al partit de futbol".