Voltors

En l'acampada de la Porta del Sol de Madrid pot #llegir un cartell escrit per un dels joves: “Ser casolà no és cap ofici”. I té raó. Per a la gran majoria dels qui lloguen un habitatge, ser casolà és una forma d'estalvi. Tinc amics i companys que, amb el fruit del seu treball, han comprat un o dos pisos per a llogar-los i complementar així la seva pensió quan es jubilin. De fet, segons el Banc d'Espanya, el 92% dels prop de quatre milions d'habitatges arrendats pertany a petits propietaris. Els anomenats fons voltor, o fons immobiliaris dedicats a l'especulació, a penes concentren una mica més de cent mil habitatges i, per descomptat, no són la causa de l'actual problema habitacional. Res seria més erroni i injust que equiparar al petit propietari amb un especulador i qualificar-ho de “voltor”. Al contrari: el treballador que reserva una part del seu sou per a comprar un habitatge i destinar-la al lloguer contribueix a augmentar l'estalvi nacional. Espanya necessita recórrer a l'exterior per a obtenir bona part dels diners amb el qual finança el seu desenvolupament i les seves despeses corrents. Malgrat aquest dèficit d'estalvi nacional, el Govern a penes ha adoptat mesures per a incentivar-lo fiscalment. Al contrari, fins a la reforma de les pensions promoguda per José Luis Escrivá, actual governador del Banc d'Espanya, milions de treballadors estalviaven mitjançant plans de pensions. No obstant això, el Govern ha limitat aquesta via en reduir els beneficis fiscals a una aportació anual de 1.500 euros. Aquesta falta d'estalvi equival a condemnar a molts treballadors a una vellesa precària. A més, aquests propietaris faciliten l'accés a un habitatge als qui la necessiten. Quants més pisos es destinin al lloguer, major serà l'oferta i, per tant, menor la pressió sobre els preus. El problema es va agreujar a partir del 2020, quan la creació de noves llars es va disparar amb l'arribada massiva d'immigrants, mentre el Govern ni va invertir ni va impulsar la construcció d'habitatges per a llogar. No sols no va actuar, sinó que va aprovar una legislació que va generar una forta inseguretat jurídica en congelar els lloguers en zones tensionadas, ampliar les pròrrogues dels contractes i dificultar els desnonaments d'inquilins morosos o ocupants il·legals. Com a resultat, 200.000 pisos van desaparèixer del mercat del lloguer. Molts amos van preferir mantenir els seus habitatges buits per temor a perdre-les. Tampoc es va facilitar la compra d'habitatge. Espanya és un país de petits propietaris: el 73,6% del parc residencial està en propietat, enfront del 68% de mitjana a la Unió Europea i al 47% a Alemanya. Només Itàlia registra un percentatge superior. L'anomenat decret Boyer, aprovat en 1985 pel Govern socialista, va demostrar que era possible impulsar de manera massiva la construcció i la compra d'habitatges a Espanya. Voler és poder.