Quan la victòria estava en el centre

Era en aquell Madrid d'aquells temps, els de la primera Transició, els partits que competien en les eleccions ho feien des de la convicció que la victòria seria per a qui dominés el centre. Llavors, el predomini corresponia a les forces centrípetes. Així, per exemple, la dreta de UCD transgredia el mandat dels seus electors proposant la reforma fiscal o la llei del divorci, mentre l'esquerra socialista corresponia renunciant al marxisme –#recordar el XXVIII Congrés del #PSOE– i acceptava la bandera i la monarquia. De manera que, a una dreta que presumia de progressisme, corresponia una esquerra moderada.

Aquests apóstatas de la Transició que la invaliden considerant que va ser un arranjament en el qual van fer conxorxa els oportunistes del franquisme i els traïdors de l'esquerra, abans de fer els crits de rigor, haurien de recordar que Franco havia mort en el llit trenta-sis anys després d'haver guanyat una guerra, final que quedava reflectit en el comunicat del 1r d'abril de 1939, que tots els espanyols teníem memoritzat, a tenor del qual: "En el dia d'avui, captiu i desarmat l'Exèrcit vermell, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat". Arribats aquí s'imposen algunes puntualitzacions.

Primer, perquè a l'Exèrcit vermell, és a dir, a l'Exèrcit de Trotski, mai se li va veure apuntar per aquí, ni desfilant ni combatent al costat de l'Exèrcit Popular de la República ni tampoc aliat amb l'Exèrcit…