Manchester City està de sobte a l'oficina de l'oficina de càrrec i la mega desafiament a en Barney Ronay

Això és de lluny el més interessant que aquest club ha estat mai i s'enfronten a PSG, una mena d' entitat bessona en tot aquest guant d'estat del petroli

Un altre dia, una altra nota de l'immortalitat, un altre espectacle viu i brillant que se sent com si s'ha estat fuetejant fora de miringue i sucre cremat. El temps vola quan el món s'està tancant. Dues setmanes més tard, aquest va ser Manchester City, el primer joc de Manchester, des que va caure el veredicte, el cos irrefutable de proves va ser refugnat, i el futbol anglès va entrar al seu estat de l'actual fuetada.

A l'estadi se sentia com veure algú ballar mentre el món crema. Aquest va ser un joc brillant embriat al voltant de sis objectius , un col·lapse, un retorn, articles i barres colpejats, penes desades, i un rendiment de la bola d'or omnidor de peus d'aquest equip tan brillant com el PSG.

Pep Guardiola estava present en els àmbits, buscant estranyament perseguits sota una gorra plana. Mirant de fet molt com Vincenzo Pentangeli a la part Godpare I, el germà silenciós Sicilià que apareix a la sala i té una audiència congressària rebutjada sense brillar. Bé, Apetian és la millor defensa amb qui ningú ha aparegut encara.

Els jugadors de la ciutat ho van donar tot contra oponents superiors. La multitud es va despertar d'un estat de desafiament infundat a un estat de desafiament enuig i de vegades fins i tot un desafiament ple de luxe. En els temps hi va haver fins i tot un ressorgiment d'aquest estat eubrió d'anys de glòria, la dissonància cognitiva col·lectiva, les llums blanques dures que surten del cel, no hi ha res més enllà de l'espectacle. Porta'm al lloc on vagis, on ningú sap si es troba la nit o el dia.

Hi ha hagut algunes converses en els últims dies sobre si els jocs de la ciutat de Singapur haurien de ser retransmesos o fins i tot jugar. Tot és buit, dogtopiana, un insult a l'esport? D'altra banda, aquesta és de lluny la ciutat més interessant que ha estat mai. Ha estat un projecte fred a vegades, un futbol sense fricció, la mà d'un estat sobirà a la teva esquena, la victòria sense contingut.

Bé, ja no més. A l'edat de la càrrega i la mega-defiància City, de cop i volta, hi ha una oficina total de caixes. Prou negacions. Només vés a ple Nosferatu. Tocar la foscor. Aspetir i acusar. Digues, sí, d'acord, hem fet trampes, però les trampes reals són les regles. Tot això és cosa del personatge principal, mal dolentiva, com Milton Satans Satanàs perdut, que veu les normes, les rebutja, i acaba robant tot el programa de normes avorrides de Déu.

La ciutat tenia oponents perfectes aquí, a PSG, que són una mena d' entitat bessona en tot això, germans per una altra mare. 'Eixetetes de guant d'estat del petroli. Dos cops castigats per fer trampes financeres.

Però no explica res al món com el futbol. Abu Dhabi contra Qatar a Manchester. Lawfare. Tribal populisme. Tot va començar contra el fons d'un primer ministre britànic embalat, als voltors ja s'agafaven a les seves entranyes. Andy Burnham sempre va prometre oferir quelcom fresc i diferent.