Éric Vuillard ressegueix els passos de Billy el Nen per explicar les grans desigualtats als Estats Units
Hollywood ha fet múltiples versions sobre Billy el Nen: des de la de King Vidor del 1930 fins a la de Sam Peckinpah el 1973, sense oblidar la interpretació que en va fer Paul Newman el 1958. Però la mirada quirúrgica de l'escriptor francès Éric Vuillard (Lió, 1968) mostra un altre tipus de violència, força allunyada de qualsevol romanticisme. Després de narrar la Revolució Francesa des del punt de vista de la gent del carrer a 14 de juliol (2016), i de desemmascarar els grans poders econòmics que van fer possible l'ascens del nazisme a L'ordre del dia (premi Goncourt 2017), Vuillard torna a posar la lupa en els draps bruts del poder a Els desesperats. Una història de Billy el Nen (Edicions 62 / Tusquets), amb traducció al català de Jordi Martín Lloret. Per a Vuillard, la llegenda del bandit de l'Oest nord-americà no és més que un miratge per amagar una altra història més incòmoda: l’apropiació de terres als Estats Units i el naixement de les grans desigualtats. L’escriptor francès connecta la petita delinqüència de la frontera amb la gènesi del capitalisme modern. L'expansió cap a l'Oest no la va fer l'exèrcit, explica l'escriptor, sinó bandits i vaquers precaritzats que robaven ramat per vendre'l per quatre rals a grans terratinents. El primer mort "A mi el que m'interessava no era Billy el Nen com un cas aïllat, sinó el Billy immers en aquesta massa de bandits precaritzats", diu Vuillard, que es va documentar a fons per esbrinar una cosa força impossible: qui era el jove que va morir amb tan sols 21 anys i de qui ni tan sols sabem del cert el nom real. Es va criar sense pare i la seva mare va morir quan ell tenia 14 anys. El seu primer robatori podria haver estat, segons Vuillard, unes quantes lliures de mantega. Als 17 anys va matar un home, una primera mort que l’escriptor francès retrata de manera radicalment diferent de com s’havia fet fins ara: el seu contrincant, Frank Cahill, no era un artesà honest que va tenir la mala sort de topar-se amb un brètol, sinó un exmilitar corpulent, que havia participat en la matança d’indígenes i que estava vinculat a la prostitució. El Billy, en canvi, era un jove escardalenc, apunta Vuillard, que, enmig de la violència del moment, simplement intentava salvar la pell. Era tot el contrari del self-made man: va continuar sent pobre i no va arribar enlloc. "Als malfactors de poca volada com Billy el Nen ningú els estima –reflexiona l'autor–. Òbviament, a la gent honrada com nosaltres no ens agrada que ens robin, però tampoc agraden als marxistes. Cal recordar que Marx, i amb raó, els considerava no revolucionaris. Són gent poc fiable, però formen part de la immensa cohort dels pobres i dels migrants". Per a l'escriptor francès, la cultura contemporània ha fet un gir perillós respecte a aquests col·lectius: "Als anys 70 o 80 es buscava comprendre les causes de la delinqüència, es tenia compassió social.
