El joc brut amb els nets

Una de les disputes sobre el tauler de joc d’aquestes eleccions és si es permet el vot d’aquells fills i nets de persones que van perdre la nacionalitat espanyola per raons d’exili. El Suprem –qui, si no?– ha donat un cop de maça a les aspiracions del PSOE de permetre que desenes de milers de persones a l’exterior puguin votar, entenent que és un tipus d’electorat que li va a favor per raons òbvies. Es podria dir, però, que l’alt tribunal ha deixat aquesta pretensió lligada... i ben lligada. Els diaris de la dreta ho celebren amb titulars com “El Suprem desmunta el cens exterior dissenyat pel govern” (La Razón) tot i que altres com El Mundo hi veuen encara opcions per al murri Sánchez: “El govern s’aferra a Pumpido per salvar «el vot dels nets»”. En aquest cas, el titular més carregat de pebre és, comprensiblement, el d’El País, amb “El Suprem suspèn el dret de vot de 163.000 espanyols”. Expressat així, sense cap referència a la polèmica llei, és una formulació que trasllada al lector una tupinada electoral: si són espanyols, ¿com és que no se’ls deixa votar? A l’altra banda, és precisament aquesta via ràpida de repartiment de nacionalitats el que es veu com un intent d’adulterar els comicis. I, entremig, va plovent sobre la parròquia comuna la idea que les eleccions són un tripijoc. No em posaré a defensar una democràcia espanyola que és, per dir-ho molt suau, altament perfectible. Però alimentar la idea d’unes eleccions robades és un camí perillós. La novetat és que l’esquerra deixa de fer el passerell i s’apunta a aquesta narrativa: potser sí que és més útil que la superioritat moral que ha brandat, si aspira a frenar la ultradreta amb les seves armes. Però la polarització als Estats Units va portar l’assalt al Capitoli. I a Espanya, amb els precedents històrics que ens acompanyen, uns resultats ajustats poden desencadenar tensions inèdites en les últimes dècades.