La festa de gairebé tots

El Rolls Royce dels temps no de Felip VI , sinó gairebé de Felip V . El Rei alt, somrient, vestit d'aviador. La Reina , les seves filles. El Toisó que gairebé li cau a la Princesa . Els caps militars carregats de medalles. L'enorme bandera que cau del cel gràcies a un paracaigudista impecable. Els himnes. Els avions , els carros blindats, els cavalls, els uniformes, les gorres o boines de tots els colors. La música militar de la desfilada, sempre tan antiquada. El carner , com no, de cap manera pot faltar el carner.

El Rei que saluda somrient a tots els polítics –al baixet president de Ceuta , més– que, al seu torn, després se saluden entre ells amb més o menys fredor, però se saluden. Perquè avui, 12 d'octubre, és una pausa, un alto-el-foc en la cochambrosa refrega quotidiana . Avui és la festa de tots. Avui mana la tradició.

I, per descomptat, allí estaven els cors de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Vox , cantant-li rítmicament fill de puta al president del govern. És una tradició més, un costum a la qual ja només ells fan cas. Perquè per a ells, que són pocs però bullidores, no és festa, no hi ha pausa en la seva falta d'educació i de respecte: són les mateixes de tots els dies. Per això ningú se sorprèn.

L'al·ludit no deixa de somriure : ja li ho sap, ho espera, i sap també que no és el primer al qual li passa, i que no serà l'últim.