La pàtina

Ahir vaig conèixer a un picapedrer. Mai abans havia parlat amb un i fins em semblava un ofici de conte antic. Vaig acompanyar a un amic que volia saber si podia #permetre un mur de pedra seca al seu jardí. I no, no pot. Però no pel picapedrer, que embeni el seu esforç i saviesa a un preu mòdic, sinó per l'escassetat de paletes. El meu amic li havia preguntat el preu per telèfon per no fer-li perdre el temps, però el picapedrer va insistir a veure-li: “Sóc fàcil de trobar: veuràs un camp on hi ha pedres”. Envoltats de camps i més camps, amb i sense pedres, ens costava tant trobar-ho que el picapedrer va venir a buscar-nos. Li seguim una bona estona a través de pistes en mal estat i arribem a un lloc que tenia una mica de jaciment arqueològic, encara que aquestes pedres no tenien història, o això creia. Tanmateix, el picapedrer va resultar ser un d'aquests tipus als qui la tramuntana els ha inoculat un rampell de geni obsessiu. L'emoció ho embargava mentre anava d'un grup de pedres a un altre: a cent idees per minut, li suggeria tot el que podria fer amb elles. Aixecava una pedra, li llevava la pols, la contemplava, l'acariciava… Imaginava com quedarien en tal o tal posició, com les col·locaria un bon paleta i com les col·locaria un mal paleta perquè, ja se sap, els oficis escassegen, i els bons paletes més encara. Després va encendre un cigar i va dir: “Estic només aquí durant tot el dia, i res m'agrada més que parlar de pedres”. Als nostres ulls, les pedres en qüestió es tornaven cada vegada més precioses. Li va preguntar al meu amic si al mur imaginari (aquest que no podria #permetre) li tocaria el sol o l'ombra. “Hauria estat cara nord”, li va dir ell. “Millor”, va dir el picapedrer. “Així, agafarà molt abans això… Ara no em surt el nom!”. “La pàtina?”. “Això, la pàtina: res més important que la pàtina”. El meu amic es va disculpar de nou per haver-li fet perdre el temps. El picapedrer, expert en temps llargs, ens va dir que dues hores no són temps. Però sí que ho són: hi ha trobades inesperades que, encara que breus, crien pàtina. I ens vam anar. Ho deixem allí, meditabundo i encorbat, preguntant-nos durant quant temps podrà continuar fent el que fa: aixecar pedres, triar-les amb amor, imaginar les seves possibilitats. En el camí de tornada, comentem que sens dubte és un ofici que la IA no reemplaçarà. Però això no és font d'optimisme: s'extingirà només. I ara em pregunto si potser he conegut a l'últim picapedrer del regne.