"Davant les inundacions que vindran, l’única adaptació possible serà que la gent es traslladi a llocs amb menys risc"

Raymond T. Pierrehumbert (Estats Units, 1954) estudia els climes més extrems de l’Univers, els de planetes llunyans on plou vidre o el de mons gasosos on la temperatura diürna és tan elevada que les molècules de l’atmosfera es trenquen en àtoms. També el de la Terra, la d’ara i la de fa 4.500 milions d'anys. Aquesta mirada li permet posar en perspectiva fins a quin punt és excepcional –i alhora fràgil– el punt blau pàl·lid en què tenim la sort de viure. Professor de física planetària a la Universitat d’Oxford i a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), és un dels especialistes més reconeguts en crisi climàtica. Ha visitat el Museu de la Ciència CosmoCaixa, a Barcelona, per convèncer-nos que cal reduir les emissions de CO₂ a zero. Perquè no hi ha cap més opció. M’hauria agradat entrevistar-lo en persona i no per videotrucada, però hi ha una alerta per pluges torrencials i el transport públic és un caos. Jo gairebé no arribo a Barcelona. Tot i que són episodis de pluja més aviat moderats, han fet saltar les alarmes del meu telèfon i m’han cancel·lat tres vols de camí cap aquí. He trigat un dia extra a arribar a Barcelona! Les autoritats són molt prudents amb les alertes, i s’entén, després de l’episodi extrem que va succeir a València ara fa 2 anys. Aquests episodis estan vinculats a la crisi climàtica? La física bàsica i els models climàtics demostren com l’escalfament global provoca més episodis de calor, inundacions, sequera. No podem dir que un en concret hagi estat causat pel canvi climàtic, però sí que aquest tipus d’episodis hauria estat gairebé impossible que es produïssin sense l’escalfament global com a teló de fons. En l’era de la informació, per què costa tant saber què passarà demà? Encara que puguem escriure les equacions exactes, el temps que farà depèn molt de petits errors en el nostre coneixement inicial de l’atmosfera. Les mesures amb satèl·lits i amb globus meteorològics i els models han millorat, com també el nostre coneixement de l’estat del sistema meteorològic. Podem predir el nombre mitjà de tempestes, perquè és estadística, és clima. Ara bé, quan es tracta d’episodis individuals, com ruixats i tempestes fortes, hi ha una impredictibilitat irreductible. La pluja intensa és una de les coses més difícils de predir. Pots saber que hi haurà pluja intensa en algun lloc, però és fàcil equivocar-te en uns quants quilòmetres sobre on caurà. La intel·ligència artificial pot ajudar-nos? Ens ajudaria més disposar de sistemes d’observació millors. Els satèl·lits ofereixen una imatge molt difuminada de l’atmosfera en la vertical, perquè miren només la llum infraroja que en surt i intenten esbrinar d’on procedeix. Així i tot, estan millorant, i l’aprenentatge automàtic pot ajudar a extreure’n millor la informació. Els nous models climàtics també intenten predir la incertesa: fan moltes simulacions, amb estats inicials diferents, i observen com progressa la predicció.