"Per a la generació dels meus fills és impensable conèixer una persona de manera analògica"

Fa tres estius vam viatjar a Croàcia i a Montenegro i vam voltar en un cotxe llogat. Per fer drecera, vam passar per Bòsnia. Per entrar-hi no vam tenir cap problema, però a l'hora de sortir-ne hi va haver un error amb el DNI de la Laura. Per què? Perquè havia agafat un DNI que havia perdut feia temps. Havíem avisat que l’havia perdut, però després el va trobar. Per tant, aquell DNI que ensenyava constava com a perdut o robat i la Interpol va rebre un avís. Imagina’t la meva cara quan em van dir que la Laura no podia sortir de Bòsnia. Un policia feia broma dient que s’emportaria la Laura perquè tenia a casa seva dos fills de la mateixa edat. Uf, quina situació. Et va sortir l'instint de mare? Vam estar-nos quatre hores a la duana, fins que fent servir els meus dots d’actriu i de ploramiques exagerada vaig aconseguir fer molta peneta i ens van deixar marxar. Vaig córrer cap al cotxe amb els meus dos fills i la derrapada va ser digna de Fast & furious. Aquesta mena d'aventures aviat les viuran sense que la mare els pugui salvar. La Laura i el Marc ja no són nens. La Laura és una adulta acabada d’estrenar, i això té les seves particularitats. La llibertat i el marge de maniobra que sempre li he volgut donar han beneficiat tant el seu desenvolupament com a persona com la nostra relació mare-filla. I el petit? Està en una edat en què defineix la seva personalitat. És molt enriquidor veure com tria, remena i escull sempre tenint com a base els valors que jo, tan bé com he pogut, li he donat. Què ensenya la història d'Elizabeth Siddal a dones joves com la Laura? Que ningú els ha de dir què poden i què no poden fer, que poden arribar a ser el que vulguin ser. En una classe a la universitat, Josep Fontana va explicar que, quan Siddal va posar per al quadre de Millais, va estar a punt de morir de pneumònia perquè s'havia d'estar moltes hores dins una banyera on se suposava que l’aigua estava calenta. L'Elizabeth no només era model, sinó que pintava i escrivia. Em va atrapar la seva lluita, l'obsessió per crear i, alhora, la impossibilitat de transcendir com a artista en l'època victoriana. Com a part inquietant, em va sorprendre la seva tendència cap al que és lúgubre, fosc i tètric. El seu idil·li amb la mort. Com va acabar? La meva filla tenia curiositat per saber com se n'havia sortit i va haver de llegir Eterna Ofèlia per esbrinar-ho. A quins aspectes del creixement del Marc i la Laura dones especial importància? Dono molta importància a la pau mental, a estar d’acord amb un mateix i fer segons el que tu vols, no segons el que l'entorn dicta. Els animo a prendre les seves decisions amb llibertat i hi poso molt d’èmfasi. Hem viscut tots tres sols gairebé sempre, hem sigut un únic nucli. Però ara ells tenen el seu entorn, surten i fan la seva vida. Res no em fa més feliç que veure que fan la seva pròpia vida. Comencen a allunyar-se... Quan podem, viatgem. Tenim molts bons records dels viatges. Anem a concerts junts, la música ens uneix.