Hi ha lloc per a tots en la taula de Raúl del Pou

Sembla mentida, però han passat ja set mesos des que ens va deixar Raúl del Pou. Els seus amics encara parlem d'ell com si caminés entre nosaltres, com si estigués a punt de cridar-nos per a dir-nos que a veure què passa, que aquesta setmana no mengem, o què. O per a llegir-nos l'última punyalada de Benavente, el odiador anònim i pertinaç que li atonyinava tots els dies en la latrina virtual dels comentaris de la columna. No hi ha un menjar o un sopar en la qual no recordem a Raúl. En la qual no riguem comptant aquella vegada que va ser en un taxi amb el cap per fora i la boca oberta, o el dia en què es va cagar en tot l'arbre genealògic de Carrillo i li va etzibar el millor insult que han escoltat els segles: «Santiago, tens cara del nou llarg!». És com si Raúl estigués sempre present. I vagi si ho estarà, a partir d'ara, perquè ahir el Cafè Varela va inaugurar el primer dels molts homenatges que vénen: la «taula Raúl del Pou». Damunt de la cadira que ocupava ell, Melquiades Álvarez, el bon patró de la qual va ser la seva segona casa en l'esplendor dels seus anys finals, ha col·locat un imponent retrat en blanc i negre (de Jeosm), a l'altura dels Machado -uns altres il·lustres inquilins del cafè- i damunt d'Unamuno, la qual cosa a Raúl sens dubte li hauria donat molt de gust, perquè Unamuno li semblava un conyàs i un curilla. Raúl apareix maco, asolerado, amb mirada de galant, la cabellera en el seu lloc i un incipient somriure de bergant que li perfila precisament els llavis. Així queda per sempre immortalitzat l'últim faraó de la columna, assegut en la qual va ser la seva taula, sempre al cap del que es diu, sempre al costat de nosaltres. A la crida de Melquiades acudim els íntims: José María García, Arturo Pérez-Reverte, Edu Galà, Belén Sierra -la seva última parella-, Maurizio Carlotti i un servidor. Antonio Lucas va brindar des de Roma i Manuel Jabois, des del seu never ending tour, que ahir feia parada a València. En arribar, García li va llançar a Raúl un petó des de l'altre costat de la taula i el va saludar com manen els cànons de la companyonia: «Hola, cabró!». «Està igual de maco que sempre», va afegir Reverte mentre li passava el braç per l'espatlla a Butà, que va encendre un havà a la salut del seu «germanet». En aquesta taula es va asseure Raúl desenes de vegades. Centenars. Sempre a la cantonada, sempre al costat del penja-robes del qual ahir penjava el barret panamá d'Arturo. Per allí, al seu reclam, va passar tot el que és algú en la política, o en la cultura. Ara hi ha lloc per a tots al costat de Raúl, en aquesta taula en la qual ens va dir coses sorprenents, com quan vam menjar amb Ábalos molt abans que el Suprem se l'emportés per davant i, a les postres, Raúl va sentenciar: «Jo he jugat molt i conec als burlangas, i us dic que aquest ha trincao». O quan va anomenar a Joan Carles I i en despenjar, li va deixar anar «majestat, visqui la República!» i l'emèrit va contestar: «Francesa!». I tots escoltem el riure còmplice dels dos, perquè Raúl sempre cridava amb l'altaveu.