Una reflexió sobre el silenci, la solitud i la fe enmig de la multitud

Crec que ningú més es va adonar del detall. Sovint mirem sense mirar, creient que sabem per endavant el que veiem. I llavors ens perdem l'essencial, succeeixen coses davant dels nostres ulls que no registrem. Ens fiquem en el cervell una cosa prefabricada: «elpapaenespañaconlasmultitudes». Si recordem el viatge de Lleó XIV a Espanya se'ns vénen milions de persones als carrers, la trobada amb els Reis i els artistes, aquestes paraules d'Antonio Banderas, els aplaudiments en el Parlament, la inauguració de l'última torre de la Sagrada Família. Jo, no obstant això, em vaig quedar clavada en un instant precís, que em va deixar gelat el cos i calent el cor, per això vaig escriure aquest article. El viatge del papa a Espanya va ser un abans i un després. Un país desunit i desmoralitzat va experimentar que l'esperança és possible. Vam reconèixer un bé comú. Comprovem que tots busquem el sentit de les coses. És bo no oblidar-ho. Publicat el 8 de juny de 2026 Silenci, resa un home«Temor i tremolor» són paraules adequades per a l'amor màxim. Quan Moisès comprèn que es troba davant Déu, es descalça, es «lleva les sandàlies» en senyal de reverència, perquè veure a Déu imposa. Crec que va ser el cardenal Stanislaw Dziwisz qui va relatar que un Nadal «va perdre» al papa Wojtyla pels palaus pontificis i, després de buscar-lo, el va descobrir en la seva capella personal amanyagant una talla del Nen Jesús i murmurant-li nanas, les que havia après de la seva mare, tan primerencament morta. Quan dos estimen, no fa falta molt més. Recordo veure resar a Karol Wojtyla i empassar saliva. Aquell home se sepultava dins de si. Es reconcentrava en algun punt de l'univers, molt profund, i l'univers desapareixia i es gaudien ells i els altres miràvem, envejosos i atònits. Cada vegada que s'agenollava es repetia el fenomen irrepetible. Què ocorria aquí dins? Mai ho sabrem, encara que donéssim la vida per saber-ho, perquè l'amor és així d'exclusiu. Cada vegada m'interessa més el silenci. La gent que calla perquè li queda molt per aprendre. Que no es debana la llengua per a explicar-t'ho tot, especialment el que no desitges que t'expliquin. (Vaig tenir un amic savi que solia recordar-me que no hi ha respostes a preguntes no plantejades). Les nostres signatures Si vols llegir més articles de Cristina López SchlichtingSuscríbete a ABCCada vegada m'interessa més la solitud, aquest venero de fluids feraces. Com és possible estar perfectament tot sol a la meitat d'un milió de persones? Ahir vaig veure a un home en completa solitud davant del seu Déu, un home aïllat enmig de la multitud de la Plaça de Cibeles, un silenci perfecte entre tots dos. L'espectacle de veure al papa León vençut davant de l'Hòstia Santa mai se m'oblidarà. Un pal·li, un home quiet i el seu Déu. Res més voltant. «Què bé sé jo la fonte que raja i corre encara que és de nit». La gent va desaparèixer, la multitud es va desfer com a llet en aigua. I van avançar tots dos, cara a cara, submergits, perfectament un. Coses de l'amor.