Ángel Dust, el dj que va baixar a l'infern i va tornar per a explicar-lo

L'any 2000, en plena eclosió de la música mestissa a Barcelona, el cha cha cha va tornar a les discoteques de la ciutat de la mà de Oye com va. El tema compost per Tito Puente i popularitzat per Santana va tornar a sonar gràcies al Professor Angel Dust, dj barceloní d'origen mexicà que, amb aquella bomba tan potent com efímer, va sumar una altra osca a una vida, com sol #dir, de pel·lícula. O de llibre, perquè als seus 63 anys, després d'haver tingut fills, plantat arbres, haver col·laborat amb Malcom McLaren i haver despertat a Leonardo DiCaprio al final d'una de les seves festes en El Colom, aquest rodamón musical amb més vides que un gat ha publicat les seves memòries, En l'estómac de la bèstia (Contra), compendi d'anècdotes i lliçons de qui s'ha donat colzades amb el més chic del món musical per a caure en els inferns de les presons panamenyes i sortir amb vida per a contar-ho. El pas per la presó és, inevitablement, la part més cridanera del seu relat, accentuada pel títol del llibre i la portada en vermell sang, on l'afable Ángel Francisco López apareix a pit descobert, replet de tatuatges, la mirada decantada i perillosa com la serp que treu la llengua des del seu pectoral. En el 2008, quan la seva carrera com dj anava vent en popa, un engany va acabar amb les seves detenció i la de la seva parella a Panamà, on van ser condemnats a sis anys i mig de presó dels quals Ángel va complir cinc, deglutit per l'estómac d'aquella bèstia devorahombres perduda a la meitat de la jungla. Abans d'arribar a Panamà, el llibre recorre la vida d'un músic que va viure en primera persona bona part de les tendències que marcarien els 80 i els 90 des del punt de vista d'un apassionat per tots els gèneres. “Tinc una relació amb la música d'amor total, sempre que em pregunten què punxo dic música, no veig el límit. Crec que en tots els estils hi ha música que personalment em pot dir coses i que puc transmetre”. Ángel, barceloní nascut a Ciutat de Mèxic, parla davant d'un cafè en el barri del Clot, prop de la seva casa. Fa gairebé quatre dècades que viu en aquests carrers, on va arribar portant amb si la passió per la música que li va empènyer a comprar el seu primer vinil als 12 anys, el Made in Japan de Deep Purple, a veure en directe a Frank Zappa o Iggy Pop poc després de #mudar al Canadà en 1981, i a #comprar a l'any següent un sintetitzador -un Moog Rogue- amb els seus primers ingressos, treballant a la botiga del seu pare. A Toronto, Ángel va descobrir les noves tendències, el post punk, la new wave els new romantics i la incipient cultura de club. En els bars de la capital canadientes va veure a uns desconeguts Beastie Boys en una bitlla on no hi havia més de 150 persones, i va començar a punxar davant una audiència que només volia escoltar rock, country i el Born in the USA en bucle.

Mentrestant, el futur Angel Dust estudiava Belles arts i formava les seves primeres bandes, Jesus and the mutants i Bambi, formació aquesta última amb la qual van sonar en les ràdios i telonearon a Pink Floyd. En 1988 va seguir a la seva família a Barcelona, “al Canadà em consideraven molt arty, massa europeu, era l'època de Bryan Adams”, recorda. Per aquest motiu fes les maletes per a creuar l'Atlàntic, “vaig venir amb molta il·lusió, intentava escriure poemes en català pensant en Els Quatre Gats, el modernisme i el surrealisme. Marc Almond vivia aquí, i hi havia el club 666, respectat mundialment, on posaven música industrial”, recorda. “Barcelona em engulló, em vaig trobar una ciutat molt diferent, no hi havia verda però tenia molta vida, en el Raval es feien festes súper creatives”. Aviat Ángel va fundar un nou grup, On, que va atreure l'interès del mateix Malcolm McLaren. L'home darrere dels Sex Pistols es va acostar a l'Otto Zutz per a veure'ls en directe, i van acabar fitxant per Warner Suècia, #instal·lar a Estocolm per a gravar un disc que no va arribar a veure la llum. En el llibre, Ángel expressa la seva agradecimento per tot el que va aprendre de McLaren, de la seva actitud, encara que també recorda el complicat que resultava treballar amb ell: “Era un situacionista, li agradava destruir per a construir des de zero, però jo no vaig tenir la paciència suficient”. Una de les raons per les quals Ángel i McLaren no van congeniar va ser pel rebuig del productor al hip-hop i la figura del dj, que considerava passada de moda. Per contra, Ángel veia aquesta figura com el futur, i va començar a punxar en petits locals de Barcelona, el Flat Cat, el Toc BCN o el Dot, al mateix temps que gravava les seves primeres composicions sota el sobrenom d'Angel Dust. “Tenia una nit llatina, però no era salsa típica, comercial, Marc Anthony i aquestes coses. Vaig començar a recuperar el Bugadú, el Latin Soul, a la gent li encantava”. En aquells anys la figura del dj encara no havia explotat, “érem molt pocs els dj'#s d'electrònica, la gent anava a les sessions a descobrir música”, relata. “Necessitaves coneixements tècnics i musicals, no hi havia Shazam, cadascun tenia els seus discos que calia buscar”. Era un món petit on tots es coneixien, “el meu germà li manava a Sideral discos de Chicago quan va passar del tràngol al house”, recorda. “Érem col·legues, també amb Ángel Molina o amb Raúl, dj Zero”, el mateix que succeïa amb els fundadors del Sónar, Enric Palau i Sergi Caballero, així com Ricard Robles, qui li va fer la primera entrevista com a membre de On. Va ser llavors quan Inge Huygen, programadora del Colom, ho va reclutar per a punxar un dia a la setmana al carrer del Tigre, donant lloc a les festes Bongo Lounge. La sessió, al costat del seu germà Delippo, succeïa a l'orquestra que tocava fins a les 10 de la nit per a ún públic de més edat. “Manem escriure partitures de certes peces perquè no fos tan pachanguera”, recorda.

“Hi havia gent gran que es quedava mentre els joves començaven a arribar, es barrejaven i començaven a ballar”. Fins al tancament del Colom en el 2006, les Bongo Lounge van ser un referent de la nit barcelonina, “al principi hi havia breakdance al principi, i després començàvem amb el soul, l'hip hop, els clàssics i anàvem pujant amb la música disco, house, electro, Drum and Bass, la gent arribava i no s'anava, havies de tirar-los”. Van ser els millors anys per a Ángel, quan Sent com va va explotar en les ràdios comercials, obrint una porta que el propi dj va tancar en veure com funcionava el món mainstream, a cop de playback: ” Jo volia estar en el que creia, la música genuïna que connecta amb la gent, fins i tot pot salvar-la”. Però de salvador a nàufrag hi havia un sol pas, i el professor Pols d'Ángel el va donar sense saber-lo en una infausta vetllada del 2008. Punxava en el luxós hotel Omm del passeig de Gràcia, i en finalitzar se li va acostar un individu perfectament vestit que li va oferir punxar en la festa d'aniversari d'un amic seu a Panamà. El que li esperava a l'altre costat era el pitjor malson. Obligat a punta de pistola a tornar a Espanya amb un carregament de cocaïna, Ángel va ser detingut en la duana al costat de la seva parella, condemnats a sis anys que el dj va passar en presons amb els cínics noms de La Joia i El Renéixer, els dos estómacs de la bèstia que dóna nom al llibre. En les seves pàgines queda descrit l'infern pel qual va passar, amb amuntegaments, violència descarnada i un advocat que li va arrencar fins a l'últim euro per a després deixar-lo a l'estacada. “En la cultura popular hi ha una espècie de romanticisme entorn de la presó”, comenta el dj, “i jo volia deixar constància en cas contrari, el tristes que són aquests llocs i el poc que funcionen per a rehabilitar a la gent”. Abandonat per la fortuna, Ángel es va aferrar a la música per a sobreviure, a l'estudi d'enregistrament abandonat en El Renéixer, que va reconstruir i va transformar en un programa de rehabilitació per a presos. Atrapat en l'infern va gravar cançons que van sonar en les ràdios panamenyes, va organitzar concerts darrere de les reixes que van atreure a Lorna, la de 'Papi fanfarró'. “Per sort no tinc addiccions, però vaig haver de lluitar contra la depressió, la tristesa, però ho vaig anar curant a través dels llibres i la música”. “Sobretot hi havia cantants de reggae, d'urbana, tenien aficions musicals i interès d'aprendre”, relata Ángel sobre els seus deixebles. Per la seva part va aprendre a no “el que ha fet que una persona faci una cosa, menor o major, i que acabi aquí no ho converteix en un monstre”, comenta. “Hi havia una voluntat de #ajudar per a tirar endavant”. L'estudi d'enregistrament no va sobreviure a la marxa d'Ángel, “el van destrossar els interns”, es lamenta. En el 2013 va tornar a Barcelona amb la seva parella, alliberada tres mesos després, i amb una segona filla gestada durant un bis a bis.

El seu retorn li va enfrontar a un món on els dj'#s han d'actuar mentre punxen, els més joves no mostren el mateix interès per ballar fins que surt el sol i manen les pantalles. “Afortunadament hi ha festes que ja estan començant a prohibir el telèfon” afirma aquest dj irredento a qui el seu pas per l'infern no li ha llevat les ganes de continuar fent música fins que l'estómac aguanti.